He rescatat una breu narració que no sé quan vaig escriure d'entre les pàgines d'una llibreta de les que faig servir per l'institut. No em desagrada, per això la penjaré ara mateix. Deu ser d'aquells dies que pensava tant sovint en la mort, però està bé, és a dir, no acaba d'estar malament, tampoc crec que sigui una revolució (més aviat al contrari, podria ser un comiat de qualsevol àvia). En fi, no m'allargo més, aquí va.
"No sé de què ha servit la meva vida, però ara ja no hi puc fer res més. Em moro, és claríssim. Suposo que encara penseu que no me n'he adonat i intenteu posar bona cara davant meu, però no patiu, ho accepto, que marxo. Espero no veure-us fins d'aquí molt allà on vagi. No ploreu, sobretot no ploreu quan m'acomiadeu i si ho podeu fer ràpid, millor, que no vull haver de prendre-us gaire temps més encara, quan ja ni tan sols hi sigui. Quedeu-vos amb el poc que és meu encara, només us demano que us serveixi per tirar endavant recordant el poc que podeu haver après estant amb mi. Si us ha de portar males vibracions, desfeu-vos-en, només faltaria. En quant als pocs estalvis que he pogut acumular al banc no us baralleu per ells, i si els voleu donar als meus nens, em fareu contenta perquè tant de bo els pugui ajudar en alguna cosa, ni que sigui aquesta... Sort que els heu portat aquest matí, mira que si arribo a marxar sense veure aquelles carones somrients un cop més!
Quan vaig arribar i em vaig trobar aquí sola no m'ho hagués ni imaginat que tot aniria tan bé... Òbviament he viscut moments dolents aquí també, però me'n vaig més que orgullosa del que hem pogut fer amb poc més que ganes i empenta. Enric, que ja vinc, vida. Segur que et deus estar fumant un d'aquells puros com quan vam anar a veure la casa on tindríem nou anys després la Carmeta i on criaríem a tota la canalla... Ai la Carmeta! Pobreta que també me la deus tenir per allà a dalt, Enric... Dos dies que em va durar només, la pobra... I el meu Pere, que n'era d'entremaliat! Ningú ho diria ara que s'ha fet gran i és advocat, però ja al ventre va ser el que més "patades" em va fer i no parava mai quiet empaitant la Marieta. Tot el dia jugant es passaven aquell parell! Marieta, que no podia passar sense cuidar el Titu, sempre a sobre d'ell des que va néixer. De fet, tots s'estimaven ja des de petits i jo sempre me'ls he estimat moltíssim, també.
Em fa pena marxar, però estic segura que ja no em necessiten per a res i que seguiran com fins ara. N'estic tan orgullosa de tots! I també recordo ara quan van trobar les seves parelles i ens les van presentar a mi i a l'Enric. Primer la Marieta va aparèixer amb en Jaume. Em va semblar molt ben plantat i molt atent, sí... El nen, el Joanet, ha sortit a ell, ja ho crec. I jo contenta! A veure si es fa metge també! Després va venir a casa la Teresina amb el Pere, que me'l va posar més content... Des que la va conèixer me'n parlava, però quan ens la va presentar aquell dia li va canviar la cara del tot. Se l'estima tant... Sempre ha sigut molt romàntic el meu Pere. I ara fa poquet, dos anys o així que va venir l'Amàlia i ens van donar un parell de tresorets més, el meu Quimet i la meva Martona. Tots tres cosins clavats als meus fills de petits, sempre l'un a sobre de l'altre i mira que són uns patufets tots tres encara... És per l'única cosa que no me'n vull anar, però els miraré i els guiaré des d'allà dalt en tot el que pugui, que no m'ho perdonaria si a cap d'ells tres els passés alguna cosa, angelets meus. Expliqueu-los que me'ls estimo més que a res en el món, si us plau us ho demano. I sobretot el Joanet, que és el més gran que no plori, no li feu mal quan li digueu que ja me n'he anat, criatureta. La meva àvia quan va marxar l'únic que va fer va ser mal, a la meva mare i a tots... Per res del món em permetria assemblar-me a ella ara. Em vull prendre aquests moments per escriure sobre vosaltres perquè potser no us he pogut dir mai tot el que us arribo a estimar i cal que sapigueu que sense vosaltres no hagués durat tant perquè quan li va passar allò al meu Martí i després a l'Enric m'enfonsava i vosaltres, sobretot el Pere i la Marieta, em vau aixecar un altre cop i el Titu, si no hagués estat fora, també, i prou que m'ajudava trucant-me i de tot... que va moure cel i terra per tornar aquell Nadal! Nens, sou forts, sempre ho heu estat, feu el que hageu de fer, si em voleu recordar... jo ho faré sempre, i quan dubteu mireu amunt que estaré allà amb el vostre pare. Penseu en tot el que us vam intentar ensenyar i ajudeu-vos entre vosaltres que sense la família, l'home es redueix a ombra, com en aquell conte que llegíem. El futur el marquem nosaltres a cada instant, que els meus nens segueixin sempre els bons camins i que el Senyor no els abandoni mai, que jo tampoc ho faré.
Josefina."
=) (R)
