A year later...

"Vivan los sentimientos opuestos de los que parece que no me puedo deshacer."
Eso lo escribí justo hace un año y sigue teniendo sentido.


Este mes hizo un año que empecé con esto, me he dado cuenta hace poco. 
Esta entrada tampoco será memorable, pero necesito publicar que tengo el placer de conocer a grandes personas con las que he compartido grandes conversaciones y momentos. No para no olvidarlo, no necesito escribirlo para recordarlo, sino para que quede para la posteridad que alguien como yo pueda algún día tener. De verdad que es por eso, para que "todos" lo sepan cuando no pueda decirlo. 
Y esto no tiene nada que ver, pero no tengo nada más en la cabeza y me apetece escribirlo también: tengo hambre y sé que vamos a comer chipirones y gambas. Hace mucho que no como chipirones. 




=) (Egoísta)

Al teu costat

M'és impossible no estimar-te.

"Estimat", tanmateix, m'espanta.

Pocs cops el meu cor ha encertat,

però res m'importa al teu costat.

La teva veu fa escoltar arbres

que el meu pobre alè agitarà.

Els teus ulls calmen les riuades

que els meus no poden evitar.

M'és impossible no estimar-te.

"Estimat", tanmateix, m'espanta.

Pocs cops el meu cor ha encertat,

però res m'importa al teu costat.

Els teus passos adormen mars, 

que, dins meu oberts de bat a bat,

escampen arreu grans riqueses

mentre meus els somnis compleixes.

*Hauria d'haver estat publicat ahir; els culpables de la tardança són els famosos problemes tècnics.

=) (R)

Doncs... no. No, és veritat. Mai has arribat a controlar-ho... mai has controlat res. No, les coses no... no pots controlar les coses i no hi ha res que puguis fer per intentar-ho, mai sabràs res en realitat. Mai podràs dir que ho sabies. No, res és segur i cada cop menys... L'experiència, sí... I tu et fiaràs de l'experiència? Tu? Des de quan? No, jo, no, és així i ja està, però... és a dir, i què? No pots fer altra cosa que seguir sorpenent-te, doncs au, fes-ho, sorprent-te de les coses que passin i intenta, com fins ara, entendre els mecanismes que mai podràs abastar, perquè no saps fer res més... és "natural". Ja m'explicaràs el què, o no...

=) (R)

Certament

Si els meus pensaments poguessin ser sentits...
Si el què desitgés es tornés realitat...
Certament, no sé com seria aquest món,
però segur que t'agradaria, i a mi molt més.


Si cada petit defecte pogués ser corregit...
Si les lletres de les cançons fossin veritat...
Certament, no sé com seríem ni on,
però segur és que patiríem menys. 




=) (R)

... Ser feliç en els teus somnis.

No és que estigui a les fosques, és que la llum que ha aparegut m’ha encegat de tan potent que és i no hi ha manera d’abastar-la.

No és que no arribi al pot de la mel, és que me l’han donat i el tinc aquí, però no hi ha manera de desenroscar la tapa.

No és que tingui una ferida oberta, és que veig com s’acosten a fer-me-la i com evitar-la, però no hi ha manera de moure’m.

No és que no tingui gana, és que tinc el pa, però algú em tapa la boca amb la mà i no hi ha manera de treure-la.

No és que no porti paracaigudes, és que caic estrepitosament, però no trobo la corda i no hi ha més manera d’obrir-lo.

No és que no em piqui la cara, és que vull rascar-me, però en comptes de dits tinc plomes i no hi ha manera de fer-ho.

I tu... tu ets aquí, però dorms, no veus què em passa, no em sents. Et miro i veig com brilles i sé que m’apartaries dels perills. Et miro i veig que saltaries per mi i que em calmaries. Però no ho fas perquè no saps res del què em passa, perquè dorms mentre jo no puc fer més que mirar-te, esperar-te veient-te ser feliç en els teus somnis.

=) (R)