Harta de esperar

Estoy harta de esperar,
me harté hace tiempo ya
y esto sí que lo siento,
porque me sale de dentro.


Me c_ _o en mi subconsciente
y de que nunca se despierte.
No hay manera de hacerle obedecer.
En la cama me habla hasta amanecer


Te digo, no me deja dormir,
pero aún no sé hacerlo servir.
Me tiene hasta las narices
con sus discursos de cicatrices.


Si tuviera forma de persona
le hubiera mandado a la...
pero, como forma parte de mi,
no abro boca y a seguir...


Digo harta de esperar
y es que iría siendo hora ya,
pero no le da la real gana
y me tengo que aguantar.
Menuda m_ _ _ _ _.






>M de aburrimiento, también.


=) (R)

Regals

Regals. Molt bé. L'únic espai que han d'ocupar és espai temporal. No cal que siguin d'aquells regals que un cop has crescut no saps on posar, més aviat han de ser d'aquells que un cop has crescut recordes i et fan somriure... o plorar, sí. Per exemple, està molt bé que et regalin aquell joc que has vist a la tele i que et fa molta il·lusió tenir, però un cop te n'has passat la dèria, què? Doncs al traster o el dones a la caritat. Que sí, que és molt bonic donar coses per aquells que les faran servir, d'acord... però un cop aquell nen a qui li hagi anat a parar li hagi passat la dèria o hagi crescut, què? Doncs llençat o donat a algú altre, no? I llavors la gent que treballa a l'abocador es pregunta què n'haurà estat dels infants que jugaven amb tota aquesta pila de joguines destrossades. Què n'haurà estat? Doncs hauran crescut i hauran seguit amb la seva vida si han pogut i si algun dia els ve a la memòria les joguines en qüestió, sí, pot ser que hagin somriugut pensant en les estones que van passar al seu costat, però no és el mateix somriure que si el seu regal de Nadal hagués estat un altre. Un regal que no necessita ser demanat en cap carta. Aquell que només et poden donar unes poques persones i que es diu de la mateixa manera a tot arreu, però que canvia de forma per a tothom. Pot ser que aquest regal el rebis durant tot l'any perquè és un regal especial, que no necessita ser entregat en cap data concreta i que provoca efectes molt diversos, però màgics tots ells. Quan rebs aquest regal potser ni te n'adones, però amb el pas del temps el valores molt intensament i resulta que és del tipus que més et ve de gust obrir. Arriba a ser tan especial que no fa falta ni que l'agraeixis i aquest, per més gran que et facis, sempre l'has de rebre amb molta il·lusió. No el porta el Pare Nadal, ni el Caga Tió ni els reis d'Orient... el portem cadascú de nosaltres a les persones que tenim a prop. El portem i el regalem un cop i un altre, però mai s'acaba, ni tant sols quan ja no hi som. Perdura en el temps, l'únic espai que ocupa.

Per això aquest any trio molt bé i molt conscientment els records que vull guardar com a regal.

Ahir? Ahir res, dia màgic. Per tot. 

Avui? Avui res, dia fantàstic. Per tot i pels records.

 

=) (R)

Esta noche he estado hablando con una amiga que vive lejos, tanto como en Estados Unidos. Bien, además de los numerosos ratos divertidos, hubo tiempo para buenas reflexiones o momentos "serios" por así decirlo. Me dio permiso para colgar sus palabras, valen la pena. Esta es la respuesta que dio a la pregunta de qué pediría como deseo que se pudiera cumplir a parte de volver a la vida un ser querido:

"tengo lo que quiero...
encontrar a una pareja... me decepciona tanto el mundo que ni siquiera sé si vale la pena buscar a alguien
es inútil
todo es falso
con la familia es suficiente
y pienso que si en verdad quiero un hijo
¿para qué?
¿para que vea la porqueria en la que se convirtió el mundo,
que no hay honestidad ni respeto a la vida,
que es dificil encontrar a alguien que valga la pena?
no."


Como en todo, hay extremos y opiniones, pero el que una persona llegue a poder hablar de esta forma es por algo y no todo lo que dice puede ser cuestionado. 


Acaba de llegar mi primo con una radio y un yo-yo de propaganda de la caja. Me hace gracia; no solo por su calidad como pallasote también porque me recuerda detalles de mi infancia que había archivado. Muy cursi todo pero ¿qué le vamos a hacer? Ahora está jugando con mi hermano. Se oyen haciendo ruidos de animales. 


"Esta noche es nochebuena y mañana Navidad." Vivan los sentimientos opuestos de los que parece que no me puedo deshacer.


=) (R)

Pepu, captaire

Algú em va donar un cop i em vaig despertar. Era d’hora. La poca gent que passava ho feia ràpid. Fotia fred i els diaris i cartrons que tenia ja estaven fets caldo, per això vaig decidir aixecar-me a buscar-ne de nous. Tenia més mal de cap que de costum i la boca més resseca que abans-d’ahir . M’havia trobat una ampolla de ginebra i m’havia begut el poc que en quedava, però en no haver menjat se’m va posar malament. Vaig anar al parc. El gos que em venia trobant els últims dies no hi era, més endavant el vaig veure atropellat enmig del carrer principal i em va fer llàstima perquè era molt obedient. Bé, com deia, vaig buscar algun diari o cartró, però l’únic que vaig trobar van ser un parell de revistes i unes patates fregides que vaig engolir amb ànsia perquè no trobava menjar des de feia tres dies. Quan dic menjar dic alguna cosa un pèl més decent que llepar els gots buits de les escombraries de les cases o les sobres dels restaurants. El que sí que vaig trobar i em vaig quedar amb gust va ser la tapa d’una caixa de galetes d’aquelles tradicionals de mantega per posar-me davant quan em tombés per dormir alguna estona al carrer on solia fer-ho. Amb sort passats uns dies podria comprar alguna cosa, tot i que últimament la gent no estava massa generosa. Fa gràcia pensar en com els mirava quan vaig començar a viure a la ciutat. Els envejava i odiava per la seva manca de consideració o generositat. La veritat és que vaig deixar de fer-ho fa temps; no em va costar gaire entendre que és inútil i estúpid. Vosaltres què en saben de la meva situació al cap i a la fi? Res, òbviament. No importa, seguiré explicant el que vaig fer ahir, de fet, acabaré aviat perquè pots fer ben poca cosa vivint així. Anar sempre buscant, ves! I quan te n’afartes et deixes caure per qualsevol lloc. El parc no és un bon lloc per passar la nit, ni els descampats tampoc. Els joves hi fan de les seves i com vagin mig contents i et vegin, has begut oli perquè no podràs defensar-te mes si tens una ampolla trencada i aquesta et costarà de trobar amb els nervis... Sota un pont encara perquè potser hi trobes bona gent i tot i si no et molesten els drogoaddictes... El carrer principal té un portal que va molt buscat per dormir-hi perquè és prou còmode si col·loques bé les coses, i en estar abandonat els propietaris no et fan fora. L’únic inconvenient poden ser els que ocupen el pis, però les vegades que hi he estat jo s’han portat bé amb mi. Alguns d’ells també han passat per això. Aquesta nit ha estat freda perquè vaig trobar poca cosa ahir i m’ho he hagut de muntar com he pogut. Sort que a la paperera del costat del quiosc hi havia alguns papers i un cartró. Crec que aniré sota el pont gran a veure si tenen foc perquè encara tinc els ossos freds i humits... No sé pas què hi veieu d’interessant en tot això ara, si d’aquí uns dies ja no se’n recordarà ningú de nosaltres. Si no ens atropellen ens morim de gana o set. Ah sí i els que s’ho munten i volen poden morir de punxar-se, però sovint es moren a mans dels camells perquè evidentment és difícil poder pagar el material si no en tens ni per menjar. No teniu pas uns cèntims? 

=) (R)

Música

I tornes a ser tu l'origen de la meva humil inspiració. I tornes a il·luminar aquell carreró que conforma la meva petita mostra d'imaginació. Tornes a ser tu la responsable d'aquesta calma que m'inunda l'ànima en moments com aquest. Torno a pensar que sense tu no sé com m'ho faria per poder omplir els fulls blancs. Tornes a recordar-me les estones que he passat enyorant-te i desitjant poder gaudir de tu ni que fos uns minuts per poder seguir una festa de sentiments i records amb la teva ajuda dins meu. Tornes a evitar que em quedi mirant fixament el blanc sense saber com tacar-lo amb els meus pensaments. Tornes a fer el que ningú més sap fer i de l'única manera que es pot fer. Un cop més resultes crucial, essencial, imprescindible, perfecte i única. I tornes a portar-me al cap la compassió pels qui no et poden entendre o disfrutar com ho faig jo i també aquesta sensació de joia i de plenitud en poder parlar de tu com realment et mereixes. Ets la platja idíl·lica que a molts ens agradaria tenir al davant a l'hora d'escriure, crear o simplement descansar. Aquella que et fa oblidar de tot i al mateix temps et parla de desitjos i somnis, de records i emocions, de fortalesa i d'esperit... La teva autenticitat et fa única i màgica i el que ets capaç d'expressar i de transmetre em dóna justament el que necessito cada cop que tinc el gust d'aconseguir-te. Sempre m'he preguntat com pots esbrinar què és cada vegada i com aconsegueixes seguir sorprenent-me sense ni tant sols haver-t'ho proposat abans de fer-te sentir. Tant de bo seguieixis al meu costat tant de temps com sigui possible i tant de bo sempre segueixis sent tant meravellosa i, encara més important, tant tu com fins ara, que, tot i renovar-te patint canvis i fins i tot revolucions, ets extremadament bella en el sentit més magnífic que poguem conèixer mai d'aquest adjectiu.

=) (R)

Pero seguimos igual

Se podría ver mejor, pero es lo que hay. Se puede hacer grande con un click. Una imagen vale más que mil palabras.

11 Millones al año

Pirsin, mánayer y sexi. ¿Duelen o resultan extrañas? Hasta este corrector se queda atrás. Para mi la peor ha sido la primera (de ahí su puesto) aunque todas tienen delito. Estaba cenando cuando Matías Prats ha anunciado que a partir de ya se consideran correctas. Los otros cambios no me sorprenden porque ya había oído hablar de ellos [:)], pero esas... Y pensar que para mis hijos o nietos serán palabras ni más normales... También se me hace algo raro, pero así es cómo evoluciona una lengua ¿no? Pues nada.


A otro tema: da gusto hablar con gente como Jimmeh de vez en cuando, saber de ellos de sus opiniones,... todo con un poco de chispa entremezclada, da gusto. También le alegra a uno poder ayudar aunque sea con cositas pequeñas. De hecho, no es reciente el pensamiento de que encontrar tu utilidad en esta bola llena de desconcierto produzca sensación de autorealización. Quizá este hablando de la sopa de ajo, pero es cierto, muchas veces estoy de bajón por sentirme inútil en algún sentido, así que cuando puedes hacer algo por los demás te sientes más contento, más persona. El otro día decidí de manera formal que intentar ser buena persona es lo mínimo que podía hacer para agradecer todo lo que se me ha dado de manera desinteresada, empezando por la oportunidad de vivir. De hecho esas palabras más o menos fueron las que pensé: "Seré una bona persona (o intentaré ser-ho) perquè és el mínim que puc fer.". Quizá en mi vejez pueda irme pensando que lo he conseguido, sería el mejor regalo que me podrían hacer. Porque el tema de los regalos es otro: "¿Qué quieres que te compre para Navidad?" "Nada." ¿Es que no me lo habéis dado todo ya? Poco os quedará por darme si decís que no. Y está muy bien dar las gracias, pero ya no creo que sea suficiente, por eso lo de intentar ser útil, también. Pero al tanto, querer ayudar no quiere decir volverse tonto. No nos pasemos. Se hará lo que se pueda como se pueda y dentro de los límites que se tengan, un poco como todo en esto de la vida. 


11 millones de muertes infantiles al año en zonas pobres. Sólo infantiles. Sólo en las zonas pobres. ¿Cuánta gente hay en el mundo? 6.775.235.741 en 2009 según Google. Demasiado.

"You know that every day a helpless child is born
Who needs some loving care inside a happy home
Somewhere a wealthy man is sitting on his throne

Waiting for life to go by." 

Queen - Is this the world we created?

La música, santuario del saber, solución y reflejo de todo.

=) (R)

Una foto és un cadàver viu

Una foto és un moment concret del temps paralitzat per sempre més. Una foto és un segon que podrem recordar a partir de l'instant en què decidim prémer el botó. Una foto és això i és el que digui que és qualsevol diccionari perquè suposo que la idea de qui va inventar la fotografia va ser aquesta. Ara bé, una foto pot ser i de fet sovint (sinó sempre) significa molt més que poder recordar amb exactitud un moment determinat del transcurs del temps en un lloc, d'una cosa o per a algú. Poder pot significar un nombre infinit de coses diferents per a un nombre infinit de persones, de grups de persones o de conjunts sencers d'una societat o de l'univers sencer. Una foto pot unir amb el sol fet de la seva existència moltíssims records, llocs, instants, individus, objectes... i, no obstant, no deixa de ser res més que la combinació d'uns colors, unes formes, uns efectes òptics concrets dins un rectangle (qui diu un rectangle diu qualsevol altre forma geomètrica). 
Quan anem a veure l'actuació d'un mag o d'un il·lusionista quedem meravellats o com a mínim sorpresos (o de tants que en podem haver vist potser ni això últim), però de vegades els trucs són senzillíssims. Bé, des del meu punt de vista la capacitat de sorprendre amb una cosa senzilla és de gran valor. Aquesta idea portada a l'extrem es podria representar amb un fet ben simple, l'actuació d'un mag convencional tindria el mateix efecte en els meus sentits que la del mag que fos capaç de pujar dalt de l'escenari "només" per mostrar-me una fotografia encertada. La meva ment experimentaria sentiments que desembocarien en emocions veritablement excel·lents i úniques si algú fos capaç de fer una cosa semblant. L'art abstracte que transmet sentiments és una cosa suprema, una cosa que està per sobre de totes les que són més complicades i que sovint aquest desig de ser brillants que mostren queda en res per la seva manca d'autenticitat i precisió. És mil cops preferible una imatge que et pugui fer estar pensant en una pregunta sense resposta, en un fet, en un sentiment... durant una estona o que simplement et sorprengui i desperti en tu alguna mena de sensació a l'art refinat amb intenció culta i de resultar magnífic que perd espectacularitat perquè no sap què vol expressar. La paraula "imatge" pot ser substituïda per moltes altres paraules que designen altres expressions de l'art sublim, no cal que sigui art gràfic, un escrit, una escultura, un so... poden arribar a ser realment emotius o excitants si són encertats. Una altra peculiaritat de l'art és precisament aquesta que acabo de mencionar la de ser encertat. La subjectivitat és una qualitat única que fa que l'art variï d'un receptor a l'altre. L'art és màgia en estat pur que per ser gaudida ha de resultar encertada per un receptor determinat. Si per mi una foto és un cadàver viu, per a algú altre, una foto pot ser un record viu en forma de cadàver. L'art és com un dau d'infinites cares, increïble. 

=) (R)

Passa el què passa

Dia estrany avui, hi ha hagut de tot. Val, no és el primer dia que passa, però és un d'aquells dies que notes que has crescut una miqueta més, que notes que has après alguna cosa (o més d'una). He canviat de visió més d'un cop avui i al final del dia he tornat a la d'abans de començar-lo que ha durat des de just després d'aixecar-me fins... no sé, a la classe de francès (a segona hora del matí), suposo. Aquesta és la millor de totes les posicions que ha adoptat la meva ment avui, tot i que els dos cops que l'he/estic experimentat/experimentant difereix lleugerament l'un de l'altre perquè al matí estava una mica més "feliç" que ara i era una mica menys "madura" (referint-me amb això a què no havia viscut el dia d'avui). Serenor, tranquil·litat, saber que has complert amb el que havies de fer (en part, no canviarà mai, això), calma perquè tens moltes coses i molt de temps per endavant i també una mena de sensació bona que només sents quan estàs conforme amb alguna cosa que has sabut "resoldre" o simplement acabar sense perjudicar gaire o millor del que pensaves que podries fer mentre ho feies. L'emoticona famosa d'"hecagao" d'alguna gent que jo tinc com a "satisfe" (perquè la t no hi cabia)? Doncs això. Ara sembla que expliqui només la part diguem-ne "bona" d'avui, però he estat a punt de plorar un parell de cops. No m'agrada gens tenir la monstru, treu les meves reaccions més extremes i fa que en un pocs minuts (una hora o inclús menys) vagi d'un cantó a l'altre sense explicació aparent (suposo que aquesta resideix en les hormones o alguna explicació científica per l'estil). Per a qui no li passi o per a qui no pugui entendre el que intento dir: em fa l'efecte de l'adolescència, però concentrat en el transcurs d'un sol dia i amb la incomoditat física afegida. Em fa ser o almenys resultar més "crua" més fer les coses sense parar a pensar veritablement. L'altra opció que se'm presenta és que tot això de les meves reaccions amb el període sigui mentida i només actuo així perquè sóc així o perquè estic convençuda que és per causa de tenir-la. No sé, no sé res del cert (excepte que em moriré, sí, frase típica que havia de sortir perquè a mi em dóna la gana, vale...). El cas és que avui he rigut, m'he cabrejat (amb mi i amb gent externa a la meva persona), m'he fet moltíssimes preguntes, me n'he respost algunes, he fet molts coses i me n'he adonat i m'he preguntat per què. Què té d'especial tot d'un plegat? No ho sé, res, suposo. O que abans no ho podia escriure en un blog i ara sí. He dit que fos especial en alguna part d'això? De fet espero i crec que no, però tothom s'equivoca i alguns dies més que en d'altres.


=) (R)

PAC-MAN

No m'hagués imaginat que aquest videojoc fos tan complex com acabo de descobrir que és. Ja em pensava que se n'havien fet moltes versions, productes de màrqueting etc. però no sabia que se n'han arribat a fer dues sèries de televisió ni que hi havia jocs que superaven la típica pantalla que ens deu venir més o menys a tots al cap en parlar-ne, amb el laberint ple de puntets, els fantasmes al mig i la rodona groga anar menjant. Pretenia buscar informació només dels fantasmes perquè em fa gràcia que tinguin nom i tot i he acabat trobant molta més informació sobre els orígens del joc, el seu nom i altres enemics que desconeixia que tenia. A més a més, he llegit que té família: Ms. Pac-Man i Pac-Man Jr. l'únic que no té el famós amic groc és mascota, però temps al temps que el friquisme dóna per a moltes coses...
Buscava fotografies dels fantasmets i he trobat tot tipus de productes: des de disfresses, fins a pins, a més de gorros, peluixos, sabates... Sigui com sigui el cas és que els fantasmes originals són quatre: Blinky, Pinky, Inkey i Clyde. He trobat que tenen personalitat i tot. El primer es veu que és el cap de la colla, el més intel·ligent i malvat. En japonès es diu Oikake i la transliteració d'això és "caçador". Altres noms d'aquest personatge vermell són: Akabei, Dinky i Macky. És associat a l'ombra. El següent és l'únic fantasma noia del grup, Pinky. Primer es deia Machibuse ("emboscador", que en català diria que és "emboscant"). Pel que es veu no és gaire enemiga de Pac-Man, sinó més aviat de la seva dona i els seus sobrenoms són Romp i Micky. S'associa a la velocitat. El fantasma blau es diu Inkey (o Inky depenent d'on apareixi), però primerament es deia Kimagure ("inestable"). Representa que és tímid i no apareix en totes les versions del joc. També se l'anomena Stylist i Mucky. L'últim antagonista és tontet, pobret meu i es diu Clyde. El seu nom japonès és Otoboke ("babau") i els seus sobrenoms són Guzuta, Crybaby i Mocky. S'associa a això, a ser una mica paradet. Aquí els deixo.

Ms. Pacman

Cartutx original de Jr. Pac-man

=) (R)

"Giménez Bros. Pictures" presenta...


35 Coses que no m'agraden


-la impotència

-l'imperatiu

-la inseguretat

-la inestabilitat emocional

-les matemàtiques (inevitable)

-la injustícia

-la immaduresa en massa quantitat

-el pebrot i altres coses de menjar i beure

-el reggaeton (o com s'escrigui)

-la ignorància de la ignorància

-cridar l'atenció

-la distància

-la impertinència

-l'avorriment excessiu

-el maltractament

-les guerres, l'exèrcit...

-l'interès individualista (l'egoïsme)

-els extrems (no sempre)

-cagar-la

-el superficialisme

-jo

-el Nadal

-les ments tancades

-la dreta

-els pallassos

-les drogues

-les alçades [veure explicació amb dibuix]

-l'enyorança

-un cert període del meu passat

-no tenir mocador quan en necessito un

-no saber res de música

-la completa solitud

-fer-me gran (no sempre)

-"la chulería"

-que no em surti alguna cosa quan la sé

Si no estic dintre de cap vehicle o recinte tinc molt més pànic a les alçades, per això no m'agraden.


=) (R)

Hoy, jueves-lunes

Sí hoy mas de uno hemos tenido la sensación de que estábamos a lunes porque venimos de muchos días de fiesta (como una semana normal, pero al revés). Y, claro, los lunes no suelen caer muy bien, al menos a mi no me suelen gustar mucho, por eso (entre otras cosas) no ha sido el mejor día de mi vida, aunque tampoco tenía por qué serlo, también es verdad. Las clases han ido como de costumbre menos las dos últimas horas que han sido bastante mierda, con perdón, pero las clases "that bring me down" pues me dan hasta rabia porque en el insti lo puedes pasar mal por muchas cosas pero porque una clase no vaya bien por culpa de alguien, "em fa molta malícia, jo què vols que et digui". Primero filosofía con el profesor nuevo, gente haciendo examen de recuperación... no hemos hecho NADA, pero nada... bueno copiar un par de cosas que ya habíamos medio trabajado con Miquel (y digo "medio" porque con estilos taaan diferentes no puedo saber hasta qué punto coinciden las explicaciones) y luego gimnasia que me ha tocado fútbol/basket y hemos estado haciendo el tonto con Xavi, Jordi, Soraya y Adrià un buen rato antes de acabar mi paciencia. Entonces me he añadido al grupito que ya jugaba un "cau" (creo que es así) y me lo he pasado bien a ratos, más hacia el final cuando ya le he cogido el truco y cuando me iba a motivar ahí... bien, ha resultado ser hora. Suerte que luego he ido a inglés y me he puesto de mejor humor y luego he ido al dentista me han dicho que esta ha sido la última activación y eh mantenido mi buen humor hasta que no hemos podido ir a buscar el libro de literatura porque hemos tenido que ir a buscar a mi hermano a casa de mis abuelos porque había llegado a la estación y mi madre no le había cogido el teléfono y mi abuelo lo ha llevado a Sant Pau. Eso me ha puesto un poco de mal humor otra vez, pero este se ha "esvaït" (¿desvanecido?) cuando he podido obtener el título de un poema sin tener el libro gracias a Cristina (hay veces en que realmente me salva el trasero, hay que decirlo). He podido hacer el comentario buscando el poema en internet (que en este caso es como Cristina pero sin estar personificado porque tampoco sé qué haría sin él) y ale. Voy a poner el poema en cuestión aquí, si puedo, porque me ha gustado y porque si no esto está muy pobre hoy, pero no estoy escribiendo en las mejores condiciones. 


Home, sigues prudent. Amb la teva mesura, 
ni et pots mesurar tu, ni estrènyer l'Univers. 
Fusta en la meva mar, ombra en el meu esmerç, 
limita't a la llei de la teva natura. 

Alça, si et plau, els ulls en la tenebra, vers 
els estels que clivellen la meva carn obscura. 
Compara't al seu frill, i pensa, criatura, 
què val un ideal, una llàgrima, un vers. 

Mes no et torbi l'esclat de la meva grandesa. 
Cada flor té un perfum, i cada ànima pesa 
en el fons del meu cor on l'etern és present. 

Que la meva amplitud et doni confiança 
en el braç que ens sosté, en la roda que avança 
i en el Sol que veuries si jo fos transparent. 


Màrius Torres


Bona nit!
=) (R)

El meu dia d'ahir

Ahir vaig passar un bon dia. No tinc una memòria gaire exacta que es digui, però m'agradaria escriure sobre el que puc recordar. Em vaig llevar i vaig pensar en el somni que estava tenint. Em va semblar prou interessant com per derivar-ne un relat, així que vaig apuntar les idees que se m'acudien com vaig poder (amb dibuixos, paraules clau...). M'ho vaig passar bé. Tan de bo tingui temps aquestes vacances de Nadal per redactar aquesta cosa i si tinc sort potser en puc treure algun profit. Si ho aconsegueixo ja ho penjaré, ara no rebel·laré res sobre aquesta història, però diria que té una bona trama si més no. Seguiré amb el que vaig fer ahir al matí. Vaig esmorzar veient una pel·lícula de Wallace i Grommit en anglès perquè no em sonen bé en castellà (si mires una sèrie que sempre has vist en un idioma en un altre, no sona bé. A mi això m'ha passat amb Schin-Chan, Dragon Ball...) i després no sé què vaig venir a fer, però vaig pujar aquí a l'habitació de l'ordinador. Vaig fer alguns deures i vaig estar parlant i mirant alguns webs. Em salto el migdia perquè l'important va passar més tard. Una mica passades les sis de la tarda vaig anar a dutxar-me, em vaig eixugar el cabell, intentant que no em quedés massa aixafat com un dimecres a les set, per exemple. Vaig fer servir un "brillo de labios" nou i quan vaig pensar que ja estava preparada per marxar encara quedaven uns deu minuts per dos quarts de vuit. Em vaig asseure a la cuina a mirar la televisió i de cop em va venir al cap que no m'havia rentat les dents. Vaig afanyar-me a fer-ho, em vaig tornar a posar allò dels llavis, em vaig posar la jaqueta i vaig agafar la bossa per marxar. No vaig trobar les claus. Ho portava tot. Vaig sortir de casa cordant els botons de la jaqueta, com sempre i quan vaig girar la cantonada vaig veure creuant a la Laia. Vaig somriure perquè arribaria jo abans que ella (no sol passar). Al cap de poc va arribar el Víctor i després ja vam veure el cotxe de la Cristina (el vaig reconèixer per la seva matrícula singular, no per la forma del vehicle perquè vaig deixar de fixar-m'hi en confondre'm per segon cop). Ens va portar la seva mare i anàvem escoltant Flaixbac, em sentia bé perquè feia temps que no els vèiem i l'emissora em va donar bones sensacions, com de estar còmode en aquella situació, no sé. Quan vam arribar el Víctor ja havia anunciat que havia localitzat al Ramon, però a mi, com de costum, em va costar trobar-lo i no va ser fins que el vaig veure girar-se per saludar-nos que els vaig veure, a ell i a l'Eric. Quan vam estar tots junts i després de dir-nos hola, vam entrar a fer cua per agafar entrades i va acabar parlant la Cristina (si no recordo malament) amb un noi jove que segurament estava carregat de paciència, això o acaba de posar-se a treballar, perquè parlava amb to amable i no semblava gens estressat malgrat la llarga cua de gent que encara li quedava per atendre. Tot seguit vam pujar a proveir-nos de crispetes i beguda (bé, no tots vam agafar les dues coses). Em va fer gràcia la Júlia (perquè no ho he explicat, però ens vam trobar a més gent coneguda i, entre d'altres, hi havia les Alba R., la Júlia...) quan va dir que la pel·lícula encara no havia començat, per la cara que va posar. Ens vam dirigir a la sala que, per sort, quedava just davant d'on es compra el menjar i ens va venir de poc que no veiem començar el film. No vam seure on tocava, però és que la nostra fila estava plena (em sembla recordar que vam acomodar-nos a la de sota). En entrar el grup de les noies es van trobar com nosaltres i van seure davant nostre (llavors potser nosaltres sí que vam seure a la fila 4, m'embolico, no passa res). M'esperava una pel·lícula típicament romàntica i ho va ser, però també va tenir els seus moments divertits (que per a mi van ser una mica diferents que per a la Laia o al Víctor perquè els tenia al costat i reien quan jo no ho feia i viceversa), els seus moments trists (no em deixa posar "tristos") i els seus moments, bé, previsibles o "de calaix" per dir alguna cosa. En acabar la pel·lícula vam anar a sopar al Viena, necessitava un lavabo i com que era l'únic que pensava, em vaig perdre algunes bromes pel camí, però en arribar i acabar de pipinar (després d'una bona estona perquè pensava que no acabaria mai [això era el que vaig dir en sortir i que no van entendre ni la Laia ni la Cristina i que vaig deixar estar]) ja ho vaig veure tot amb uns altres ulls. No sabia què em venia de gust, perquè, de fet, no tenia gana després de les crispetes i la beguda. Em vaig demanar un entrepà de llom. Vam haver d'esperar durant una estoneta la comanda del Ramon perquè no apareixia i després vam anar a fora, sortint per una porta decorada amb uns ossos polars amb vida (i segons em va explicar la Cristina, col·locats) i l'estrangera aquesta i el Víctor van anar a comprar alguna cosa per a ells al Mc Donald's perquè, segons els va semblar, 3.70€ per un entrepà de llom són massa diners. Nosaltres, mentrestant, vam anar a seure en una de les taules de fora de l'establiment que havíem escollit i vaig avançar-me menjant abans que els altres tornessin, però és que ho tenia a les mans i, sincerament, no vaig pensar abans de queixalar. Vam riure molt sopant, al menys jo m'ho vaig passar bé, tot i perdre'm entre converses algun cop. Una de les anècdotes d'aquell moment: un home que recollia uns cables ens va demanar si no teníem fred allà on érem i vam respondre que no. El Ramon va intentar allargar la conversa amb ell, però no el va ni sentir. Va ser divertit. Per últim, ahir a la nit vam anar a jugar a la sala de recreació (o com vulgui dir-se) del cinema. Només vaig jugar a l'"ice hockey" (això sí, tres cops: una victòria i una derrota contra la Cristina i una derrota contra l'Eric) i a aquell "mini bàsquet", però també va estar bé. Tinc un vídeo al mòbil del Ramon jugant al joc de Fórmula 1, no hi havia tornat a pensar, ara el penjaré al Facebook. Sobre les dotze vaig notar unes vibracions a la bossa i vaig trucar a casa. Vam quedar que sortíem a fora, però jo no havia comptat amb la capacitat de superació i ambició de l'Eric, que s'havia mig viciat al gran joc del "King Hammer" (aquest nom s'ha de llegir amb entusiasme, quasi cridant, fins i tot). Hi va estar una estona, com a mínim vaig sentir dos cops al Ramon dient: "l'últim cop, eh, Eric...". Finalment va aconseguir colpejar tant fort amb el martell que va arribar a dalt de tot i, després d'exhaurir el seu torn extra, vam poder marxar. Un cop a fora, ens vam acomiadar dels cosins i vam entrar a la furgoneta del meu pare, aparcada gairebé a la cantonada. Només entrar vaig notar el nivell de cansament del pare. Vam deixar a la Laia, vam deixar al Víctor, vam pujar la Cristina a Canet tocant la ràdio perquè perdíem el senyal fins al punt de parar-la, vam baixar de Canet desfent el que havíem fet amb la ràdio i vam arribar a casa. Vaig pujar a l'habitació, vaig deixar la bossa i la jaqueta al llit i vaig anar a apagar la televisió dels meus pares, però finalment no ho vaig fer perquè vaig trobar la meva mare i el meu cosí dormint amb una cara de felicitat... Vaig despertar-la a ella per preguntar-li si havíem de posar al seu llit al nen i em va dir que sí, però jo no ho vaig fer perquè vaig sentir que el meu pare ja pujava i vaig pensar que ho faria ell. Aquest matí he sabut que els va deixar i va venir a dormir al llit de convidats. Vaig plegar les coses i em vaig canviar i cap a dormir. Abans, però, em va donar temps a adonar-me que no havia pogut fer cap foto perquè la càmera es va quedar sense bateria, així que encara no en tinc cap per al meu perfil. "Otra vez será".












Referent a avui:
Peeera, pera, pera-pera... Maaa-yo-ne-sa! Pera, pera xDDD


=) (R)

Pensamientos varios

Definición de "toser" según la Real Academia Española: "hacer fuerza y violencia con la respiración, para arrancar del pecho lo que le fatiga y molesta." Bien, últimamente yo lo hago mucho, si ponemos que "lo que me fatiga y molesta" es algún tipo de bicho (germen etc.) y cuando lo expulso mediante la tos cae en agua (imaginad que toso encima de la pica del baño y cae en una gota de por ahí encima) ¿sobrevive? Me he imaginado la visión del bicho y podría morir ya en el momento de salir... ¡o ni siquiera salir! Podría quedarse entre los dientes, en el paladar, la lengua... 
También me consta que al hablar soltamos muchísimas gotitas diminutas de saliva. Algunas se quedan pegadas en la ropa de la persona a la que hablamos, otras simplemente caen entre el espacio de separación de los que dialogan... Me gustaría saber a qué huelen esas gotitas de saliva... y los bichitos de antes... ¿podrían caer en una de ellas? ¿quién es más grande de los dos? Otra pregunta sobre estos seres diminutos que me he planteado: ¿desprenden olor corporal? porque cuerpo bien que tienen, sino no serían nada, serían ¿qué? ¿almas microscópicas? imposible. Para poder responder a estas preguntas digo yo que alguien tendría que ser de su mismo tamaño al menos y poder chillar tan fuerte como para que se le oyera. Eso o saber escribir de alguna manera que fuera visible para nosotros o nuestros microscopios. Eso o inventar otra forma de comunicación tipo la que se usa para copiar en un examen "de a, b o c" ("si hago así es tal..."). 
En Japón están trabajando en la televisión con olor. Al oír la noticia mi reacción ha sido: "¡qué chulo!", habiendo visto las reacciones de la gente que la contaba mi reacción ha sido: "si el mecanismo consiste en echar aire con la olor correspondiente a cada programa ¿qué pasa cuando cambias de canal? porque claro, si el aire no vuelve a ser "tragado" por el televisor, te queda una mezcla en el salón, que para qué... las olores del documental de la 2 más el del plató de las noticias más el del reportaje sobre los mendigos del otro canal más el del producto de limpieza de la teletienda más el de... más el de la maravillosa vela que ha encendido tu madre y el de lo que está preparando para comer." ¡Qué cosas, oye! En vez de gastar dinero y tiempo en investigar como hacer que los ciegos vean, en cómo hacer que todos los países tengan el mismo nivel de vida y además progresemos sin cargarnos el mundo, en vez de eso o de otras muchas cuestiones se gasta el dinero y el tiempo en cómo me puede llegar a mi el olor que siente el presentador de no sé qué programa desde la quinta china. 
¿Nadie me haría los deberes, verdad? Tengo que hacerlos yo, tengo que invertir mi juventud para que de aquí unos años, habiendo olvidado que hoy he repasado cómo es el nominativo singular de "Iuppiter", entre otros, pueda enseñar a quienes quieran aprenderlo que nuestro universo puede ser (o como mínimo parecer) algo mejor o más bonito si mantenemos un poco de sentido común y de coherencia. No sé si mis sueños se cumplirán pero si quiero intentarlo debo recordar siempre que me gustaría que pasara y no tirar la toalla en cuánto algo se me ponga un poco difícil, ese no es el camino. Ojalá el sendero sea luminoso y claro, pero ¿si no lo es qué? ¿cojo otro? Pues no, sigo adelante hasta que llegue a un verdadero impedimento, como un barranco demasiado ancho, lo intente saltar y me haga daño. La cosa está en que habré intentado seguir y no habré podido, pero por obstáculo físico real, no psicológico auto-impuesto. Que no sé por qué es así, pero por algo existe la expresión esa de que caemos para aprender a levantarnos y sé de lo que hablo porque yo de torpe lo soy un rato. 
=) (R)

"Emissions"

Me da a mi que algo sacaremos de esto :) . Anem a provar d'escriure sobre la meva cara més "creativa". M'agrada inventar històries, desfogar-me en vers o simplement plasmar les meves emocions i això és el que he fet ja algunes vegades. He pensat (com ja he dit a l'altra entrada) que podria deixar aquí al blog algunes d'aquestes petites coses que algun dia m'han fet sentir una mica millor amb el meu "jo interior". He estat pensant en com ho faré i he decidit (m'ha costat una mica, la veritat) que ho indicaré amb una breu introducció amb el tema de la composició o alguna altra dada que pugui situar al suposat lector i que seguidament posaré l'escrit en qüestió en lletra cursiva per tal que es pugui distingir si al final de l'entrada em ve de gust escriure-hi algunes frases o el que sigui. En el cas que m'agradi penjar una història dividible en parts, capítols, actes... ho faré en entrades diferents i potser estaria bé, sempre en el cas de tenir públic, deixar algun temps de marge entre les entrades per crear una miqueta de suspens o tensió com a les pauses publicitàries de la televisió, però sense que durin més que la pròpia "emissió". El respecte a qui et dóna de menjar és important i, d'acord, ni que aquest blog tingués lectors no en trauria ni un cèntim, però m'he mig embolicat amb el paral·lelisme amb la caixa tonta, no passa res. Se m'estan acudint més temes a tractar en pròximes entrades, més val que me'ls apunti en algun "bloc de notas" perquè amb la meva excel·lent memòria... Bé, seguint amb el tema de les coses que "faré públiques" aquí, si ho faig és per esperar alguna cosa... em, no. Ho faig perquè si algun dia se'm torna a morir l'ordinador les pugui seguir llegint i valorant (positivament o negativa), tot i això, qualsevol comentari, ni que sigui un smiley, seria genial de rebre i molt agraït, evidentement (xDD). Algun escrit ja ha estat publicat al fantàstic Facebook, però si em dóna per posar-lo aquí, doncs mira. Ah, sí, com es pot apreciar, mantinc, per dir-ho així, un estil més aviat propi d'un discurs oral, la raó: no vull matar-me a pensar per escriure-ho diferent, "més literari" si al cap i a la fi això serà llegit per ben poca gent (que no vol dir que no siguin importants, ni molt menys). D'altra banda, diria que d'aquesta manera es fa més lleuger, que no? Tan de bo no vagi errada, si fos el cas, però, espero que algú m'avisi. M'encanta escriure escoltant bona música, quan els dits se'm paren se'm fa mig estrany i tot... fins que no he acabat. Llavors, em sento quasi realitzada, si més no relaxada, com si m'hagués tret una miqueta d'un pes que portés a sobre, no sé ben be com descriure-ho, em sento millor que abans de començar a dictar als meus dits. M'estic recordant a un text que vam llegir a classe de literatura sobre els autors modernistes, un text de Joan Maragall en primera persona. Personatge curiós, també. En tinc sensacions oposades, però millor ho deixem això, vaig a parlar amb algú.
=) (R)

Som-hi

Uno de los muchos interrogantes que ha abierto en mi mente la creación de este espacio es en qué idioma debería escribir. I és que no tinc ni idea sobre quin criteri aplicar en aquesta decisió. I could do it in Spanish, Catalan, English, a little French or I could write some words in German. Aun así, me parece que de momento lo haré en castellano, quizá vaya cambiando de lengua según el día. Una vez resuelto esto, pasemos a otra pregunta importante que responder: ¿de qué va a ir esto? Pues no lo sé ni yo. La culpa es de mi amigo que me ha propuesto empezar un blog para combatir el aburrimiento, pero parece más fácil desde fuera que una vez ya has comenzado a escribir aquí. Porque no lo he hecho con ningún otro objetivo... Luego, más cosas, a ver, se me van olvidando, creo que me va servir para relajarme, a modo de perchero donde colgar mis cosillas, para quedarme a gusto algún mal día... y al paso que voy, para mejorar mi atrofiada ortografía gracias al corrector. Ojalá le pille el truquillo pronto y pueda disfrutar de una tontería aparente tan grande como es tener un sitio en la red dónde escribir porque sí. Me fastidia no poder recordar qué más tenía que decir, pero me gusta seguir escribiendo igualmente porque, ya que no he salido con mis amigos, hago algo "de provecho". ¡Ah sí! Dudaba sobre si dirigirme al blog en sí o a los supuestos lectores de este, pero eso ya veré cómo lo resuelvo, de momento seguiré haciendo como ahora (intentar evitar tener que dirigirme a alguien e ir pasando). Es que nunca me ha apasionado escribir algo del tipo "querido diario...", I just can't see the point of it. Por supuesto, esa es otra cosa de las que me caracterizan, si hubiera lectores de esta cosa indefinida, deberían poder entender al menos un poco de esas lenguas que he dicho arriba que puedo usar, porque mi mente las usa casi constantemente a la vez y como no pongo demasiados filtros antes de hablar por los dedos... También es esa la razón de las frases inacabadas, son casi exactas a las frases que dice mi pensamiento. 
Estaba recordando el blog de mi amigo porque él tenía fotos por ahí en medio del texto y tal... bien, el caso es que aun no domino mucho esto lógicamente y quizá descubra cómo adjuntar imágenes al terminar de escribir o quizá no y luego esto sea una parrafada colosal que no pueda ni volver a leer yo misma. A ver si hay suerte. Tampoco llevo tanto. Debería disculparme por si a alguien se le pasa la tonta idea de leer todo esto, me parece que es más para mi misma que otra cosa, pero si alguna alma desocupada lo hace, le agradezco que tire estos minutos (o el tiempo que le lleve llegar al final de esta primera entrada) en este blog.
¡Iluminación! Otra de los puntos que quería tratar: el título. Una frase que he usado más de una vez cuando me han preguntado por mis dibujos (frutos también del aburrimiento) "¿Por qué debería ser algo?" aunque para mi no se queda ahí su significado. Pocas veces me quedo en la superficie de las cosas y me gusta no hacerlo porque me recuerda sobretodo a una enorme persona que tuve el placer de conocer y al consejo que me dio: "Mira't totes les coses fins que t'hagin lliurat el seu secret [...]". Ojalá pudiera saber cómo le va todo y agradecerle en persona todo lo que me enseñó en tan poco tiempo. ¡Qué bonito, oye! Pero es verdad. Aunque no es el primer título que me vino a la cabeza, quería llamar a esto "Barefoot", sí, "Descalzo/a" por... bueno, por más de una razón también pero me las guardo para mi, dejarían de ser especiales si las fuese contando en todo lo que escribiese. Llevo demasiado escrito ya para ser solo la primera entrada, voy a ir parando porque estaría bien tener algo de que hablar en la siguiente, me guardo algún que otro comodín. 
Bueno, pues aquí dejo esto. Gracias Ramon por la idea y brindo porque me de por volver a escribir aquí otra vez.
=) (R)