Made for you - The gift

This time you're not alone,
get rid of old ideals,
do something on your own
don't care about the things you're listening to
read books, not facebooks
the world's spinning upside down
why don't you all join us?
is this my carrusel of hope?


Trust I will always be there waiting for your love
trust in the beauty inside
trust the name explode
trust the colours of rainbows,even if it's dark
trust in the photos you did and the ones outside!
trust in people, religions and all their hopes
trust in the meaning of life
this can only be love!
trust in the friends that we share and the ones we don't
trust in me, trust in you, trust in me, trust in you
over and over and over and over...




És més que genial poder resumir els sentiments i els moments en una cançó que sembla que vagi dedicada a tu. Gran ritme, en tots els sentits. :D




=) (R)

A la deriva

De sobte et fan adonar que la típica fusta a la deriva s'assembla massa a tu. En tots els àmbits, de maneres diferents, però iguals en el resultat, les ones t'allunyen cada cop més del bosc. Fusta a la deriva, mig corcada que comença a podrir-se. Pot ser? Sembla impossible que aquell tronc, que fa res era el que tenia el millor aspecte i aspirava a convertir-se en el millor moble ara s'estigui desfent amb l'aigua salada, cada ona més apartat de la resta de fustes que, apilades, totes de la mateixa forma i mida, sembla que diguin adéu, adéu per sempre mentre esperen per compartir destí sota les flames. Qui sap on arribaràs, tota sola, si és que arribes enlloc?

Humans...

Espero escriure de valent aquí aquest estiu, he estat massa sense fer-ho. Torno amb un escrit que, bé, no diu res de nou, però volia penjar.

"Formo part de la plaga més horrible que ha patit el planeta en tota la seva llarga vida. Si el món avui en dia és una enorme pilota de merda en òrbita, és culpa de la meva raça i que porti molts segles sent-ho, també. En tinc jo la culpa? No ho sé, potser sí perquè en setze anys (quasi disset) que porto habitant la pilota no he sabut convertir cap part d'aquesta en una merda menys pudenta. Demano disculpes, però, tot i així, tinc la increïble barra de donar més culpa als meus avantpassats i de plànyer els que em seguiran. I ara excuseu-me, però és que no puc comprendre com hem durat tant i tant sent com som. Com hem tingut la desgràcia de no patir cap fenomen a nivell mundial que ens destruís i que això ens hagi permès seguir discriminant-nos, marginant-nos, torturant-nos, mutilant-nos i matant-nos a nosaltres mateixos, al planeta que ens donà l'existència i del qual depenem, a la natura sense la qual, a veure si ens queda gravat d'un cop algun dia, no podem ser res i a l'espai, que això ja és el súmmum de la "intel·ligència" humana. Com hem pogut arribat al punt de no sols embrutar el nostre voltant, tots els tipus d'ecosistemes, el planeta sencer, però fins i tot l'espai? L'espai, que es diu espai perquè és l'extensió més gran que coneixem, no podem anar més lluny, ja hem contaminat totes les capes que coneixem (i espero que mai en n'arribem a descobrir més perquè seria fatal, també). Ens hem carregat qui sap quants territoris, encara que no fossin habitats per nosaltres, espècies, encara que no les descobríssim mai, capes de la terra, encara que sabem que això vol dir que ens hem carregat el planeta sencer i que, per tant, això vol dir que hem firmat el nostre suïcidi. Si d'això se'n dir ser intel·ligents, som els més intel·ligents que l'evolució ha pogut fer fins ara. Si ser intel·ligent no és respectar tot el que et cal per poder viure indefinidament sinó, el contrari, torturar els teus iguals inventant formes de fer-ho cada cop més horripilants, fer patir altres espècies, de les quals en podries obtenir molt més si et limitessis a observar-les i aprendre'n, destruir casa teva sabent que no tens cap lloc on fugir quan acabis de fer-la malbé i que no sols estàs acabant amb la teva família, sinó també amb tot el que viu amb tu i el que no viu, però permet la vida en si... Llavors sí, hem de felicitar els humans per ser l'ésser més intel·ligent que mai pugui existir perquè tot això ja ho hem fet i hem deixat el llistó molt alt. Els habitants de l'illa de Pasqua? Uns aficionats, si tota l'espècie es posa d'acord s'arriba molt més lluny que només a destrossar una illa de no res. Durant la història hem comès infinites atrocitats, podem marxar del món orgullosos. No sols assassinats, matances ni exterminis, no em refereixo a aquest tipus de coses, massa obvi tot plegat, sense oblidar-ho, però. Què me'n dieu d'atrocitats del tipus "desertització", "bombes atòmiques", "esclavització", "violació" i la llista inacabable que segueix a paraules així i que és impossible d'escriure? Paraules que hem inventat els humans, que abans de nosaltres no existien i que des que existim no han deixat de repetir-se un cop i un altre cada vegada d'una forma més repugnant i horrorosa. Va arribar un dia que vam inventar la causa de moltes altres accions fastigoses: els diners. Causa, per exemple, de tants i tants cops que hem fet veure que no vèiem com es duien a terme actes de violència inimaginables al nostre costat i de tants i tants cops que ho seguim fent cada dia. Com és que encara tenim els sants pebrots de seguir vivint d'aquesta manera? Com és que la gent que ha de ser escoltada mentre crida, plora i la vida de la qual és un infern que no deixa d'empitjorar cada minut que passa és ignorada, silenciada i menyspreada? Simplement perquè som extremament intel·ligents, és clar."

=) (R)