Sometimes I cry

Sometimes, after a while, I cry.
Sometimes, when I've been running from here to Hawaii, I sit still, and cry. 
I can't help it, I onlly burst into tears. 
It's happened for years and years. 
Most of the times I can't tell you why, I just cry. 
A mix of sadness and anger coming from within takes control and I need to cry it all. 
When I finish, I feel better, like I needed to do that. 
When I'm done, I feel free, like that weighed to much for me. 

(R)

Writing

I find writing is a way for me to let the wildest and most magical part of my inner self fly free. It’s like there’s this fabulous coffer full of dreams and ideas moving like caged phantoms in me that only opens enirely when I’m asleep. Writing is my chance to slightly open its lid being awake and letting the world see some of these wonderful places and powerful creatures only I could see before. That is why it is right after waking up or before I go to bed when I am most likely to be inspired, because I can still feel its magic presence near and catch a glimpse of what it’s inside it before it closes. I also feel like there is a long journey for me to make so as to learn how to open it up wide, without reservations, and finally free those spirits and stories and bring them to life, where they can have space to grow and become as pure and unique as they deserve to be.

=) (R)

26 de maig endarrerit

Avui és l'úlltim dia d'universitat del meu primer any i em sobra temps fins que sigui hora de l'examen. Com que fa dies que havia d'haver fet aquesta entrada, la he passat a ordinador en aquesta estona. És del 26 de maig (diumenge).

 

"Venint se m’ha ocorregut escriure una història amb el títol de (Not) My Life. Li he donat moltes voltes. Seria la meva vida, però sense totes les coses “dolentes”, si tot el que m’ha anat malament, m’hagués anat bé com a les pel·lícules. He repassat molts moments. M’imaginava com haurien d’haver estat en aquesta realitat perfecta. M’he imaginat passant la nit escrivint la versió maca d’una vida semblant a la meva. M’he arribat a creure que realment no dormiria avui fent això i el vocabulari de les històries d’anglès per demà. Explicant on vaig néixer, on vaig anar a escola, que mai vaig tenir problemes amb els companys, que vaig fer molt amics des del primer dia d’institut, que vaig guanyar un concurs d’anglès i el premi d’un mes a Belfast, que vaig poder tornar a veure la meva amiga mexicana amb 15 anys com havíem dit, que el meu primer petó va ser un any abans de vacances perquè sempre coneixia gent quan feia viatges amb la família, que la primitiva que sempre fan els meus pares amb els números que el meu germà va triar de petit ens tocava, que venia a viure a Barcelona i seguia quedant amb els millors amics mentre en feia un munt de nous amb qui sortia també quasi cada setmana, que escrivia tot el que la meva besàvia tenia per explicar abans que fos massa tard, que tot anava rodat al pis d’estudiants, que era una jove alegre, optimista i que aconseguia tots els seus propòsits perquè havia après a no deixar estar mai les coses fins que es complien i que havia anat a una escola per a escriptors per complir el seu somni més gran. Una hora de viatge dóna per a molt. Però he decidit que no escriuré la meva vida perfecta. He decidit que sense totes les coses que eliminaria en aquesta història no hauria valgut la pena arribar aquí per seguir. I jo vull seguir perquè encara em queda molt per fer, i per dir, i per espatllar i arreglar. I, per això, en comptes d’escriure com m’hauria agradat que fos la meva història, escriuré una entrada per recordar com és en realitat." 

=) (R)

Bestia en el país de las esencias

Por fin había aterrizado. Estaba furioso. Se bajó de la nave en busca de algo que devorar... Pero no había nada, solo un lago viscoso bajo sus garras. Empezó a andar, haciendo que la tierra temblara a su paso. Su estómago rugía y él cada vez estaba más y más rabioso. Si no encontraba algo pronto, destrozaría aquel lugar condenado.

    De repente vio algo en el lago, delante de él. Era una mancha de un rojo oscuro y brillante. Sus pasos firmes y rápidos le llevaron hasta donde se encontraba, pero no veía lo que era. No parecía que hubiera nada, solo la misma sustancia espesa y viscosa que cubría todo lo demás al alcance de su vista, aunque solo era de ese color tan llamativo ahí, en esa mancha que parecía llamarle. La estuvo contemplando por un tiempo, embobado, hasta que su estómago, ardiente, le volvió a recordar su hambre. Soltó un lamento que hizo temblar los vidrios de su nave, que ahora era solo un punto en la distancia. Tenía que encontrar algo pronto, así que se dispuso a avanzar, pero, al pisar la mancha, lo tragó.

    Se fundió con ella. Veía una cascada reluciente, un prado y árboles con frutas brillantes de todos los colores. Lo veía todo y oía pájaros cantar, pero no se veía a él. Tampoco se sentía, solo podía observar esa bonita escena. Y eso y nada más hizo por un buen tiempo, hasta que su preocupación y su miedo fueron demasiado molestos y lo hicieron salir. Ellos no podían cobijar a alguien que no lo quería, tuvieron que expulsarlo.

    Allí cayó otra vez, justo donde estaba antes, delante de la mancha, pero ahora se dio cuenta de que algo había cambiado. Empezó a reconocer otras manchas, de otros colores, incluso de algunos que no había visto nunca antes, esparcidas por esa superficie pegajosa. Decidió que en alguna tendría que encontrar algo que comer como fuera y se puso a andar hasta la más cercana.

    En cada mancha encontraba las escenas más encantadoras y en ellas sentía paz hasta que su vientre y su desesperación se apoderaban de sus sentidos y era expulsado una y otra vez. Fue de una esencia a otra por más de cien años hasta que un día se fundió con una mancha diferente a las demás, una mancha oscura que no relucía, y desde la nave se oyó un rugido terrible. Y luego nada.

=) (R)

"Teatro"

Pitbull: ¡DALE! (Mirando a SARA intensamente, como proyectando su inspiración hacia ella) Roser, como se te desvía eh... jaja. deja! q estoy escribiendo teatro!
(Ella se levanta de repente, muy emocionada)
Sara: ¡Ya lo tengo! ¡Será fantabuloso y espletástico! ¡Dejadme pasar!
(Se abre paso entre la multitud de musas y sale corriendo para el despacho).
FIN DEL PRIMER ACTO

Si quieres seguir leyendo, suscríbete ahora o compra la obra completa por tan solo 4,99€ al mes (sí, como Spotify Premium, es que es una obra muy buena).

[Ahir fent el treball de documentació per Google Drive.]

=) (R)

Most of the times music can tell how I feel better than my own words.

This = Love - The Script

It's in the eyes of the children
As they leave for the very first time
And it's in the heart of a soldier
As he takes a bullet on the frontline
It's in the face of a mother
As she takes the force of the blow
And its in the hands of the father, yeah
As he works his fingers to the bone, yeah
 
I'm standing under a white flag oh
Can you see me oh

I'm standing for everything we have oh
Can you hear me oh

This is why we do it
This is worth the pain
This is why we fall down
And get back up again
This is where the heart lies
This is from above
Love is this, this is love

(R)

Pat, Pat, Pat...

She was terribly sad, 
so she sat
on the corner of the mat
trying not to go mad
about Pat, 
who wanted his own path
in their life as a pack. 
Yes, they were a couple,
they lived in a bubble,
but they were in trouble;
every day was a struggle.
That's why she was sad
and she sat on the mat...
And then she saw a rat,
that run into a hole
as big as a mole.
She looked through it,
saw the rat with its kid
and whispered like this:
"Hey, Rat! Have you seen Pat?
'Cause I can't rest in peace
till I know what he feels."
The rat said: "Babe,
I'm just eating this grape...
Go ask the cat, 
maybe they've had a chat!"
So she thanked him and left.
She climbed up the steps
and found the cat
licking his butt.
"Cat, have you seen Pat?"
"Maybe I have, 
maybe I have not..."
"You'll tell me,
or I'll call the dog.
Kitty, have you seen my sweetie?"
"Fine, he's right out the door..."
"Thanks!" And she left tuna on the floor.
When she went outside
she got surprised
'cause she found Pat,
with a cowboy hat, 
saying: "What d'you think of that?
I made a pact 
with a cowboy lad:
we can use his saloon
on our honeymoon!
Marry me, please."
And he got down on his knees.


(= (R)

Com jugar al billar

És com jugar al billar. Hi ha vegades que piques i no en fiques cap per més que ho intentis i, quan ja penses que has perdut perquè l’altre gairebé les té totes dintre i tu només una, no saps com, però les fiques una darrera l’altra com per art de màgia. Fins i tot pot ser que l’altre en fiqui alguna per tu. L’important és que has de tirar cada cop que torna a ser el teu torn per poder acabar la partida, encara que no hi hagi manera de ficar les boles. Seguir tirant, perquè al final entren totes, les teves i les de l’altre i, moltes vegades, aconseguir entrar-les importa més que guanyar la partida.

=) (R)

Optimisme

Doncs avui em ve de gust fer una entrada només per tenir algun lloc que em recordi, quan ho necessiti, que les coses acaben bé. Sí, plou molt últimament; sí, demà tinc una exposició oral d'alemany; sí, avui hi ha hagut moments estranys; sí, vull tornar a casa; sí, m'agradaria que algunes coses fossin diferents. Però també és cert que les monedes tenen dues cares. Ja ha parat de ploure; l'exposició és molt curta; també hi ha hagut moments molt bons; queda poc per tornar (i estar aquí no és tan dolent) i puc treure profit de com les coses són ara. I per si d'aquí un temps em dono un cop molt fort al cap i oblido el dia d'avui, una cançó maca mai deixarà de ser una cançó maca: click! (és For Anyone, de Beady Eye, per si YouTube decideix emprenyar-me i treure el vídeo en un futur).

=) (R)

Com sempre

Fa tant de temps que no escric aquí que han canviat la manera en què es fa i ni ho sabia. Últimament no he escrit. Gens. Fins ara. És que no havia necessitat aquesta manera d'"autoanàlisi" més? És que no m'havia vingut de gust ja? És que ja no hi pensava mai? En realitat, no crec que fos res d'això, però tampoc sé dir què m'ha allunyat d'aquesta altra "forma d'expressar-me". I ho poso entre cometes perquè no estic segura que així m'expressi. I si ho faig, no és res que sigui imprescindible expressar. Suposo que, al cap i a la fi, això que faig ara és només una altra de les proves del meu avorriment i de la manca de sentit que em rodeja. No passa un dia que no pensi en escriure, però per què no m'hi he posat realment fins ara no ho sé explicar. Mandra, suposo que també hi ha una part de mandra. Jo només "suposo" i "crec" coses, perquè és el que sempre faig, jo no faig res més i mai serveix per res més que per passar els minuts. Sempre tot és com sempre i les coses són "només una opinió meva, eh?" Però no passa res. No. Mai. I no importa quant de temps passi, sempre acabo tornant als meus racons d'"autoanàlisi" i crítica per res en concret, només perquè això és el que faig sempre. 

Per cert, no sé per què serveixen els somnis si mai deixen de ser-ho. Per passar el temps, suposo, però, vaja, que això només ho crec, eh? No ho sé segur, jo no sé res segur. Jo no faig res. Mai.