Vistas de página en total

miércoles, 26 de septiembre de 2012

26-09-12

Comencem advertint, si us plau, perquè això té tota la pinta de ser un d'aquells escrits meus amb to de confessió. Exactament del tipus que, passat un temps, em farà vergonya llegir i evitaré. Bàsicament el que ha de venir a dir, com a idea general, és que m'enyoro i només porto uns dies a Barcelona, a la universitat. M'enyoro de qualsevol cosa i estic confusa en les moltes noves que vaig trobant. Això de la primera banda, és clar, perquè sempre hi ha l'altra (si no fos així, ja veus quina cosa!). L'altra banda és que estic totalment tranquil·la i semblo tenir-ho tot sota control. M'explico: tampoc ha passat res que trenqui l'estabilitat, res més enllà de canviar el concepte d'estabilitat en si. M'he mogut, ara visc en un altre espai amb unes altres persones i diferents circumstàncies. També és diferent el que faig. Abans tot tenia un sentit, tot estava planejat per arribar a una meta. Ara... estic a la meta. Clar, aquest deu ser el quid de la qüestió. "I ara què faig?" No sé què vull ser [de gran], només sé que m'agradaria escriure al mateix temps que em guanyés la vida amb una altra cosa i com que no la tinc clara em sento insegura, confusa i gairebé tot m'és igual. A veure, m'adono que ara està semblant que passo de tot i no m'importa res més que el que seré. Doncs no és veritat, la veritat és que tinc moltes ganes d'aprendre molt, però el que jo enyoro és, potser, fer-ho en un ambient o amb unes persones més familiars. Familiaritat, doncs sí, la trobo a faltar. Dóna seguretat i crec que fins que no em comenci a familiaritzar una mica amb tot, no aconseguiré ser jo del tot. I, tornem-hi, ara l'altra banda. L'altra banda és que la seguretat amb què em moc ara mateix és la de saber que no et coneixien abans. Intento explicar-me: és com improvisar i mentre serveixi per a la situació, funciona i si no serveix, intentes sortir-ne i vas fent com pots. Però que no ha passat res, és només que, a vegades necessites escriure i ho fas... com pots i et serveix per pensar que tot el que hi ha escrit ara és una exageració d'una realitat canviant que t'envolta.
De fet, val més no fer-ne cas, no fer-me cas, perquè des d'ahir "estic en un d'aquells dies".
(11:53 am)
Llit, habitació, pis, edifici, carrer, barri, Barcelona, Barcelonès (?), Barcelona (prov.), Catalunya, Espanya, Península Ibèrica, Europa, Terra, Sistema Solar, Via Làctia, Univers, Interrogant.

16-09-12

A la meva habitació de Barcelona. Menjo galetes asseguda a l'escriptori. Al costat dret, la porta. A l'esquerra, l'armari. Darrera, el llit. El papa posa la barra de les cortines. La mama seu al menjador.
He muntat la taula del menjador. També hem portat la nevera i algunes coses més. Ahir ja vam venir i vam portar el llit i el matalàs després de comprar-los a l'IKEA de Badalona, però els hem muntat avui.
Abans he deixat una nota a la nevera: "NO ENDOLLAR FINS DIMARTS/DIMECRES" perquè segons la mama "ha de baixar el gas". La meva habitació és la més fosca, crec que sempre hauré de tenir encès el llum. I parlant de llums, tindré la làmpada de quan era petita, la blanca. Blanca com la taula, la nevera i les potes d'aquesta taula que tampoc veia des que era més petita. També les portes i les finestres són blanques. També els fulls del diari que comença ja mateix per a mi. Sort, jo! (13:50)

domingo, 3 de junio de 2012

I could start this by explaining why it has taken me so long to return and repeat everything again and again... but I already know I've been busy and just forgotten about the blog thing. So, today I just feel like typing something  that keeps coming to my head lately:

I'm just a girl. Just a girl. Just that. 
You know, I'm only 17, say, 18 if you want, what does that change? Age is one of the many labels we stick on our lives and we often forget what they hide, what they really mean... Too sad, try not to do it again, but if you do, it's ok because you'll remember to visit your precious blog to be reminded of everything you must do and everything you are supposed to be -just a girl.





=) (R)

sábado, 21 de abril de 2012

Títol? No sé com es podria dir...

Estancamiento: m. estancación.
Estancación: f. acción y efecto de estancar.
Estancar (Del lat. vulg. *extancare, y este del celta *ektanko, fijar, sujetar; cf. tancar): tr. Detener y parar el curso y corriente de un líquido. U. t. c. prnl. 
Estancament.
Stagnation.
Stagnasie.
Ngecje.
.ركود
lchats'umn.
Durğunluq.
Geldialdia.
Zastoj.
Stambha.
Stagnatsiya.
Tíngzhì.
Stagnacija.
Stagnace.
Stagnatie.
Stagnado.
Stagnatsioon.
Pagwawalang-kilos.
Pysähtyneisyys.
Estancamento.
Stagnats'ia.
Meirbhliú.
... 
(Sí, ja me n'he cansat).






(R)

domingo, 25 de marzo de 2012

Detalles

Las grandes cosas no existen, son mentira. Sólo hay pequeñas cosas y veces en que, por un casual, se juntan y podemos malinterpretar el paisaje que forman y creer que vemos algo grande. Efectivamente, las pequeñas cosas son enormes, pero repito, no hay grandes cosas, sólo casualidades que provocan ciertos efectos en nuestra percepción de lo pequeño. Estamos acostumbrados a nuestro tamaño -relativamente grande- y vemos lo que miramos como nos apetece. Muchas veces olvidamos que estamos tan mal hechos que no podemos ver lo que realmente importa, lo que hay de verdad. Por eso nos entusiasma recordarlo y, en consecuencia, empezar a ver con claridad y precisión las mismas cosas que mirábamos antes, pero de una manera equivocada. Porque a las personas, acertar nos encanta. Será porque no solemos hacerlo… Vivimos en un mundo, pero no lo vemos como es, sino como nos conviene. Eso es a lo que me refiero, a que hay que empezar a fijarse más, a intentar ir más lejos. Nos ponemos limitaciones voluntariamente, ¿cuán triste es eso? Los detalles, digo, tienen mucho que mostrar a nuestra torpe visión, pues que empiecen ya. 

=) (R)

martes, 21 de febrero de 2012

Levántate.

La luna, que se encendía de noche y movía el mar, cayó en él. Ahora es golpeada por las olas, unas más grandes, otras más saladas. Sin poder hacer más que recibir sus golpes, traga su agua. La que queda en su superficie se evapora por el sol, que ocupó su lugar en el cielo, y sólo queda la sal, que se acumula y hace la luna más grande.
El sol la mira y no espera nada de ella, que sigue recibiendo. El sol la mira y la ve tranquila, siempre sentada en el mar, siempre tragando. Pero nunca se pregunta qué hace allí, ni si le gusta, ni por qué no está en el cielo con él. Se ha acostumbrado desde un día que salió y la vio así, y ya hace tiempo que dejó de mirarla constantemente. Se ocupa de otras cosas, ve mucho más y  se divierte mucho más que con esa escena sin secretos, repetitiva, previsible.
¿Quién puede culparle de olvidarse de un tonto satélite caído, incapaz de cambiar su absurda situación? Y el caso es que la luna ya no sale por las noches, porque sigue en remojo, quieta, sin devolver las olas, que no se cansan nunca.
Luna, despierta, levántate.


=) (R)

domingo, 5 de febrero de 2012

¡Ah, querido!

¡Ah, querido! (que no es lo mismo que "¡ha querido!") ciertamente te he echado de menos, pero intentaba ignorarlo porque me entristece cuando pienso en aquellos días en que te veía día sí día también y siempre encontraba algo que contarte... Sabes bien que ya no es así. Nos vemos tan poco a menudo que casi olvidas mi nombre, pero no te apures, es sólo mi culpa. 
Estaba pensando en cómo he empezado, creo que lo voy a repetir otras veces, porque me encanta. Esas dos palabras... ¡Tan simples, tan puras, tan llenas de sentido! Cierto es que te quiero mucho, aunque no puedas saberlo y cierto también es que suspiro cada vez que pienso en ti, aunque no puedas notarlo. Dicen que deberías ser la última de mis preocupaciones y cuánto más me lo dicen, por encima de más cosas te pongo sin darme cuenta. ¿Por qué no puedo, como individuo, decidir en qué debo ocuparme? ¿Por qué tienen que venir a imponerme mis obligaciones? ¿No puede cada uno tomar sus propias decisiones? Es injusto y, sin embargo, no puedo remediarlo de ninguna forma, hecho en sí aún más injusto. 
Será por eso que te quiero, porque me escuchas y comprendes y compartes mi opinión, tan simple, pero tan corroída y vacía de posibilidades que deprime y se hunde como la ancla de una embarcación ya demasiado vieja que empieza a agrietarse por el peso de ella sin que el capitán se de cuenta.



=) [a pesar de todo] (R)

jueves, 26 de enero de 2012

Deja de hacer ver que podría tener algún tipo de utilidad, ya lo sabemos todos. Hoy me lo dijeron, hoy lo veo, nací para morir







(R)

miércoles, 11 de enero de 2012

Más niña que nunca

Sentirte niña otra vez. Con esa ilusión por todo, causada por nada en especial, que te hace sonreír casi siempre. Volver a sentir, digo, esas ganas de divertirte todo lo que puedas, sin pensar, sin reflexionar demasiado sobre las cosas mientras las haces. ¿Acaso importa por qué lo haces? ¿No es más provechoso disfrutar mientras lo haces que pensar en preguntas pedantes? Redescubrir las verdades absolutas con gestos simples que, con suerte, te devuelvan a la primera vez que te sentiste así y transmitirte a ti misma sensaciones tan puras, tan fáciles, que habías aparcado como diciéndole a tu interior: "es que nosotras ya no somos esa criaturilla, ya no volveremos a serlo, tenemos que avanzar." Ingenua ignorancia. ¿Cómo ibas a avanzar sin todo esto? Es maravilloso, una vez más vencen las cualidades importantes de tu ser, las que algún día podrán ser expresadas con profundidad real, no con esa vana intención de mover a comportamientos ridículos que es mera niebla de vocablos... Pero, ¡vamos! ¡No te quedes ahí, sigamos!




=D (R)

jueves, 5 de enero de 2012

Antes de esa cosa que tengo para hoy, gracias, gracias por esto a todos.


>>¿No vas a calmarte, alma mía?
¿No ves cómo me tienes?
Parece que nunca tienes suficiente.
Ansías ya lo que no te puede ser dado.
Ansías así la muerte de ti y de mi,
con este deseo, anhelo inalcanzable
que nos consume, que me agota.
¿Quién sabe cuánto ha que empezó?
Únicamente te exigen una cosa 
y no dejas de preguntarte, 
ganando terreno la desesperanza,
¿hasta cuándo?... Maldices tus entrañas,
ya está, eres incapaz de consolarte.
Hablan siempre de la tenencia más hermosa
y tú, cruel alma mía, la buscas,
la quieres y deseas...
hasta tal punto, que, vacíos mis adentros,
me privas de vivir, me quitas mis contentos
y nada me das, nada duradero a cambio
con que disimular mi desengaño.



=) (R)