Vistas de página en total

miércoles, 31 de agosto de 2011

Bon ambient

Tinc ganes de marxar amb vosaltres, però és estrany perquè no em fa estar nerviosa com en molts dels viatges que he fet. Suposo que ho trobo normal, sent vosaltres i segurament no m'ho prenc com un viatge en sí sinó com anar a passar un temps al vostre costat. Fins que no hi siguem no me n'adonaré. Segur que se'm farà molt curt perquè ens ho passarem molt bé. No fa gaire bon dia avui, però espero que allà sí que ens faci bon temps i puguem fer tot els que ens vingui de gust. Estic més tranquil·la que si anéssim no sé, de colònies, suposo que també influeix que no anem gaire lluny i que no seran molts dies. Estarà molt bé, és que no pot ser de cap altra manera! Platja, amics de debò, independència de debò també... Una mica d'aire abans de començar amb l'estrès imminent. 
A part d'aquesta perspectiva agradable hi ha la de "projectes", per dir-ho d'alguna manera, amb cara i ulls que sonen bé i que espero que resultin com m'agradaria que ho féssin. 
Bon ambient el que em toca experimentar últimament... què està passant? xD


=) (R)

sábado, 27 de agosto de 2011

Roser: "El passat se'm menja, el futur em confon i el present em desestabilitza."

I la pregunta que em vaig fer llavors va ser "què faig jo sempre en moments d'aquests?" i la resposta va ser immediata. Escriure és un gran exercici de relaxació de l'ànima i tu, benvolgut blog meu, vas ser creat amb la finalitat d'ajudar-me en aquests casos en què necessito de manera vital fer veure que algú m'està escoltant. És veritat que no ets la primera "persona" amb qui m'agradaria parlar avui i que ja he deixat anar part del que tenia dintre, però no sempre tenim a l'abast allò que necessitem en el moment just, contràriament al que pensen alguns nens de papà. Com sempre, amic meu, et diré tot el que se'm menja per dins sense dir-te res directament, no em  jutgis per fer-ho, ja saps com sóc. Una vegada vaig escriure "tot es basa en el mateix" i ho mantinc. La majoria de les meves preocupacions, sinó totes, vénen determinades pel mateix buit que tinc per omplir (un dels tants). Ara bé, no m'interpretis malament, si et plau, sóc feliç, però sempre em queda aquest racó que et dic que és com un forat negre que engoleix la resta. És la causa dels sobtats intents de plor, ocultats quan la resta de coses que em fa feliç imposen la seva raó. Ja t'he dit que t'aprecio molt, blog, però avui sento que no ets la solució idònia per les meves paranoies. Tot i això, intento que comprenguis que t'explico el que em passa pel cap i que gràcies a això la meva història, que semblava dramàtica al principi, es torna una mica més clara i optimista. Avui el passat se'm menja, el futur em confon i el present em desestabilitza. I jo ho sento molt perquè no hauria de ser així, "once again".


(R)

jueves, 18 de agosto de 2011

He rescatat una breu narració que no sé quan vaig escriure d'entre les pàgines d'una llibreta de les que faig servir per l'institut. No em desagrada, per això la penjaré ara mateix. Deu ser d'aquells dies que pensava tant sovint en la mort, però està bé, és a dir, no acaba d'estar malament, tampoc crec que sigui una revolució (més aviat al contrari, podria ser un comiat de qualsevol àvia). En fi, no m'allargo més, aquí va.

"No sé de què ha servit la meva vida, però ara ja no hi puc fer res més. Em moro, és claríssim. Suposo que encara penseu que no me n'he adonat i intenteu posar bona cara davant meu, però no patiu, ho accepto, que marxo. Espero no veure-us fins d'aquí molt allà on vagi. No ploreu, sobretot no ploreu quan m'acomiadeu i si ho podeu fer ràpid, millor, que no vull haver de prendre-us gaire temps més encara, quan ja ni tan sols hi sigui. Quedeu-vos amb el poc que és meu encara, només us demano que us serveixi per tirar endavant recordant el poc que podeu haver après estant amb mi. Si us ha de portar males vibracions, desfeu-vos-en, només faltaria. En quant als pocs estalvis que he pogut acumular al banc no us baralleu per ells, i si els voleu donar als meus nens, em fareu contenta perquè tant de bo els pugui ajudar en alguna cosa, ni que sigui aquesta... Sort que els heu portat aquest matí, mira que si arribo a marxar sense veure aquelles carones somrients un cop més! 
Quan vaig arribar i em vaig trobar aquí sola no m'ho hagués ni imaginat que tot aniria tan bé... Òbviament he viscut moments dolents aquí també, però me'n vaig més que orgullosa del que hem pogut fer amb poc més que ganes i empenta. Enric, que ja vinc, vida. Segur que et deus estar fumant un d'aquells puros com quan vam anar a veure la casa on tindríem nou anys després la Carmeta i on criaríem a tota la canalla... Ai la Carmeta! Pobreta que també me la deus tenir per allà a dalt, Enric... Dos dies que em va durar només, la pobra... I el meu Pere, que n'era d'entremaliat! Ningú ho diria ara que s'ha fet gran i és advocat, però ja al ventre va ser el que més "patades" em va fer i no parava mai quiet empaitant la Marieta. Tot el dia jugant es passaven aquell parell! Marieta, que no podia passar sense cuidar el Titu, sempre a sobre d'ell des que va néixer. De fet, tots s'estimaven ja des de petits i jo sempre me'ls he estimat moltíssim, també. 
Em fa pena marxar, però estic segura que ja no em necessiten per a res i que seguiran com fins ara. N'estic tan orgullosa de tots! I també recordo ara quan van trobar les seves parelles i ens les van presentar a mi i a l'Enric. Primer la Marieta va aparèixer amb en Jaume. Em va semblar molt ben plantat i molt atent, sí... El nen, el Joanet, ha sortit a ell, ja ho crec. I jo contenta! A veure si es fa metge també! Després va venir a casa la Teresina amb el Pere, que me'l va posar més content... Des que la va conèixer me'n parlava, però quan ens la va presentar aquell dia li va canviar la cara del tot. Se l'estima tant... Sempre ha sigut molt romàntic el meu Pere. I ara fa poquet, dos anys o així que va venir l'Amàlia i ens van donar un parell de tresorets més, el meu Quimet i la meva Martona. Tots tres cosins clavats als meus fills de petits, sempre l'un a sobre de l'altre i mira que són uns patufets tots tres encara... És per l'única cosa que no me'n vull anar, però els miraré i els guiaré des d'allà dalt en tot el que pugui, que no m'ho perdonaria si a cap d'ells tres els passés alguna cosa, angelets meus. Expliqueu-los que me'ls estimo més que a res en el món, si us plau us ho demano. I sobretot el Joanet, que és el més gran que no plori, no li feu mal quan li digueu que ja me n'he anat, criatureta. La meva àvia quan va marxar l'únic que va fer va ser mal, a la meva mare i a tots... Per res del món em permetria assemblar-me a ella ara. Em vull prendre aquests moments per escriure sobre vosaltres perquè potser no us he pogut dir mai tot el que us arribo a estimar i cal que sapigueu que sense vosaltres no hagués durat tant perquè quan li va passar allò al meu Martí i després a l'Enric m'enfonsava i vosaltres, sobretot el Pere i la Marieta, em vau aixecar un altre cop i el Titu, si no hagués estat fora, també, i prou que m'ajudava trucant-me i de tot... que va moure cel i terra per tornar aquell Nadal! Nens, sou forts, sempre ho heu estat, feu el que hageu de fer, si em voleu recordar... jo ho faré sempre, i quan dubteu mireu amunt que estaré allà amb el vostre pare. Penseu en tot el que us vam intentar ensenyar i ajudeu-vos entre vosaltres que sense la família, l'home es redueix a ombra, com en aquell conte que llegíem. El futur el marquem nosaltres a cada instant, que els meus nens segueixin sempre els bons camins i que el Senyor no els abandoni mai, que jo tampoc ho faré.

Josefina."


=) (R)

sábado, 13 de agosto de 2011

Pluja d'estrelles

He anat a mirar la pluja d'estrelles que hi ha d'haver aquesta nit. He vist quatre estels caure en l'estona que hi he estat. Mentre mirava el firmament escoltava la ràdio. Música. No pensava en res i m'han passat moltes coses pel cap alhora. He hagut de marxar i me n'he adonat quan a la ràdio ha sonat la cançó que posaré aquí i m'he emocionat. Crec que per fi he sabut veure una constel·lació: la óssa menor i si no l'era, que és més que possible, no m'importa, era molt maca. He entès per què els savis de temps passats es feien preguntes mirant els estels; jo també ho he fet. De fet, he entès més d'una cosa en poca estona. Ara que he pujat, he escrit (també ho penjo ja que hi sóc). M'agrada la nit.


1. La cançó mencionada era aquesta: http://www.youtube.com/watch?v=Xbl7y89Catg

2. El que he escrit és això:


Mirando el mismo cielo que tú,
en el mismo momento
y yo no sé qué estarás haciendo, 
pero yo no dejo de hacer preguntas.
¿Qué veremos en las estrellas?
¿Qué estarás viendo tú?
¿Cómo se nos verá a nosotros?

¿Seguimos siendo unos potros?
Sola esta noche.
Sola una vez más.
Sola para siempre, quizás.
Pero mi consuelo debe ser,
aunque no lo acabo de creer,
que miro el mismo cielo
que tú ves en tu anhelo.


13-8-11  ~2:00 a.m.




=) (R)

martes, 2 de agosto de 2011

Lifeline

So once again my feelings could be reflected in a song. This time the song is: "Lifeline" - Andrea Corr although it's a cover from the original version of Harry Nilsson. For me, both are great that's why I'll paste the two links here. Enjoy. I know this isn't my best entrada, it's not the best day of my life either^.
http://www.youtube.com/watch?v=3YGBDpcz86Q
http://www.youtube.com/watch?v=RKO4QF199c4


Lyrics
Down... to the bottom...
Hello... is there anybody else here?
It's cold... and I'm so lonely...
Hello...  is there anybody else here?
Hello... won't you throw me down a life line?
I am so afraid of darkness and down here it's just like night time yeah...
Bllllr... blues are all arond me...
Hello... will you please send down a life line?
Down... and there isn't any hope for me...
Unless this dream that seems so real it's just a fantasy
Uuh... uuh...
Throw me down a life line... [x4]*




*This is only for Andrea Corr's cover version.


^I've decided that from now on I'll pronounce "either" [aider] after a discussion with myself.


(R)