"Just have a little patience..." (8)

Segueixo mirant endavant, tot i haver comprovat la meva teoria un cop més i haver notat que pel que fa a ella tot segueix igual per molt que a mi em sembli que hauria de canviar a mida que jo canvio... Però és que se'm fa una mica difícil seguir esperant i tenint fe en temps que estan per venir sabent que no sé res del què passarà i sabent que el que vull que passi és més aviat difícil. Per això no hi ha res que em doni més forces per continuar que el que tinc ara, aquí, que sé que és veritat perquè ho comprovo cada dia i, de fet, em faig una mica de ràbia (per així dir-ho) quan començo a preguntar-me coses sobre el que em queda per viure i a "preocupar-me" per això en comptes de pensar només en les estones que tinc el plaer de passar, però suposo que quan tot va més que bé, un s'hi acostuma i s'ha de buscar altres coses a les quals donar voltes. Quina sort i qui m'ho havia de dir, a mi? ... Paciència i esperança per als meus anhels.

=) (R)

...Contradiccions importants

Que res importa és mentida... i grossa. Perquè ara mateix el que sento és el que més m'importa i no ho sentiria si no hagués passat el que ha passat i perquè hagi passat el que ha passat les persones hem hagut d'existir. Pot ser que el que nosaltres anomenem realitat no ho sigui de debò, però el que sentim ens importa i llavors les coses que fem, vivim, notem... tenen un sentit, que potser no és real, val, però és un sentit. Tot importa, hi ha graus d'importància i aquests varien segons uns factors: persones, situacions, vivències, temps, espai... Els sentiments són molt importants i aquests són originats i/o provocats i sentits per les persones, per tant, les persones són molt importants. Conclusió: que les coses importen, és clar que importen.

=) (R)

Conclusions, pensaments...

He arribat a la conclusió que tot pot, de sobte, deixar de tenir sentit i per tant deixar d'importar "en menos de lo que canta un gallo". Havent pensat en això, he arribat a una altra conclusió: si res importa, tampoc importa que res importi, així doncs, seguiré com si no hagués pensat mai que absolutament res té sentit... o ho intentaré. Preguntar-me què són les coses només m'ha dut a la confusió i a la desesperació, mentida. M'ha obert un camí ple de preguntes sense resposta esperant que algú se les inventi i he decidit aprofitar-lo per crear-ne històries, si més no, intentar-ho que diuen que mai s'hi perd res. I si s'hi perdés alguna cosa, què? Si res importa!

=) (R)

17/1/11

"Cuando uno escribe lo más importante (siempre, siempre, siempre) es lo que quiere decir." -T.R.


¿Y cuando quieres decir algo pero no sabes cómo decirlo? No es muy placentera esa sensación, pero otras lo son mucho menos aun y quisieras hacerte oír, expresar que estás ahí para cualquier cosa, pero no sabes cómo.
Y quisieras dejar constancia de un día algo contradictorio en cuánto a emociones, pero el hecho de que todo lo que te llene sean cosas abstractas e indefinidas no te ayuda en absoluto y es en situaciones cómo esta cuando debes recurrir a algo que aprendiste hace algún tiempo y que vas perfilando cada vez que lo usas: el recurso de retorcerte el coco hasta que salga algo aprovechable de estas ideas que flotan dentro de él. Ahí va:
(preliminar: akjsfbwiduvbeirngwerothnroivndofingkñrethiñdbryjhosbwhtrie5thnrlkgnrñorñthormjhwaih342rgbid)


Barreges i t'han dit que no és bo.
Calles quan saps que has de xerrar.
No et sents fatal, però gens normal.
Has fet això més d'un cop, però és poc.


Picar teclat no canvia res, saps?
Vivències pròpies, no ets especial. 
Pots millorar en molts aspectes,
Per què nassos et costa tant?


La confiança s'esgotarà
i llavors serà massa tard
per disculpar-te a tota aquesta gent
que tants cops t'ha fet de nou content.




=) (R)

Cinc amics, unes vacances i una lliçó [Segona part]

[...] Van ser uns minuts eterns de patiment, però finalment el van sentir tossir. L’ambulància estava en camí i de fet no va trigar gaire en arribar. Se’l van emportar mig grogui encara i en Pol i la Cleo el van acompanyar dins el vehicle. L’Adrià es va quedar calmant la Mònica i després van tornar a pujar a agafar les coses. El noi va quedar molt afectat perquè es veia culpable de la caiguda d’en Rafa i la Mon l’intentà convèncer que tan sols havia estat un accident i que sense la seva intervenció no hagués sobreviscut.

Tant aviat com van poder van anar a l’hospital on l’havien ingressat, seguint les indicacions del Pol i la Cleo. Van trobar l’habitació, van trucar i van entrar sense fer soroll, però en Rafa ja estava despert i els va saludar amb una veu diferent a com la recordaven: el seu volum era més baix que de costum i la seva expressió era més apagada, però també semblava més serè que mai.

- Superman, Superwoman, doneu-me una abraçada ara mateix, si us plau.

La Mònica es va emocionar i l’Adrià també, però no ho va exterioritzar. El van abraçar i li van deixar unes flors allà al costat, dins un gerro que hi havia a la taula. Els van explicar que el metge havia dit que no era greu, tenia alguns ossos trencats i hauria de fer repòs, però no es quedaria allà per gaire temps. En Rafa va agrair moltíssims cops als seus amics el que havien fet per ell abans que sortissin de l’habitació per anar a menjar. La Mònica es va quedar amb ell i va demanar que li portessin alguna cosa de la cafeteria. Al cap de poc una infermera li va portar el dinar a ell i la noia el va haver de péixer com als nens petits perquè tenia un braç enguixat i deia que l’altre li feia mal. Va acabar sent com un joc i tots dos van riure molt. Precisament estaven rient quan els amics van obrir la porta i els va fer gràcia a ells també que l’hagués de péixer algú. Es coneixien molt bé tots cinc i cada experiència que vivien servia per aprendre a valorar encara més la seva amistat.

A partir del que havia passat durant aquelles vacances a Suïssa, la Mònica i en Rafa van començar a sortir i en Rafa va canviar les seves idees més aviat masclistes i homòfobes per la tolerància i el respecte cap als altres. Ja a casa, l’Adrià va anunciar unes setmanes més tard que havia conegut un noi. El temps va fer la seva feina, com en tantes altres històries, però tot i que cadascú seguia camins diferents se seguien trobant de tant en tant tots sis a casa d’un o casa d’un altre inclús després de tenir canalla. 

=) (R)

Cinc amics, unes vacances i una lliçó [Primera part]

Van decidir llevar-se una mica d’hora i anar d’excursió el dia següent per aquells camins de muntanya que els havia indicat el senyor del càmping, tot i el que els havia costat entendre’s. Els mapes que els havia donat estaven a la bossa d’en Pol i quan van sortir després d’haver-se vestit i esmorzat els va treure per intentar trobar quina direcció havien de seguir un cop haguessin abandonat la zona d’acampada. Van trobar una senyalització de color vermell i blanc i la van relacionar amb una línia del mapa que semblava bastant fàcil de fer, així que van seguir-la. Passaven per una petita carretera que els permetia gaudir d’unes fantàstiques vistes: d’un cantó veien el riu, d’aigües clares envoltades d’herba fresca, de l’altre de tant en tant trobaven cases grans, adornades amb moltes flors de colors diversos i jardins o fins i tot petits horts ben cuidats. Havien trobat el millor destí per passar les vacances, va afirmar, satisfeta, la Cleo. El camí estava resultant divertit de fer, agradable i a més anaven fent bromes i parlant d’assumptes com l’enuig que havia agafat en Rafa la nit anterior quan va descobrir que no havia agafat el paper higiènic estant ja assegut a la tassa o l’excés de sal que patia la sopa que havia preparat la Mònica i que ningú es va atrevir a mencionar a l’hora del sopar de l’altre dia. Gairebé sense ni adornar-se’n havien quedat envoltats per aquella muntanya que feia una hora es trobaven davant i que els semblava tan majestuosa. El camí, però, seguia ben visible i la senyalització també, així que anaven caminant sense problemes. Després d’algun comentari discriminatori dels que solia fer el Rafa, es va posar al capdavant d’ells i anava presumint de la seva magnífica orientació quan es van trobar que el camí s’interrompia per una esplanada i uns matolls. Llavors, va proposar de parar una estona allà mateix i intentar trobar una sortida després de menjar alguna cosa perquè començava a tenir gana. La resta hi va estar d’acord, l’Adrià va treure el mantell que duia a la seva bossa i li va donar un extrem al Rafa perquè l’estengués. Aquest va començar a caminar enrere, d’esquena per tal de fer-ho, quan, inesperadament, va posar el peu just allà on començava el precipici, el qual desconeixien totalment. Ningú hi va poder fer res, va ser massa ràpid. Davant la sorpresa de tots, el Rafa va caure, cridant. En Pol va ser el primer en anar a mirar què hi havia a sota i en veure el riu on havia caigut el seu amic, ho va dir a l’Adrià, conegut per ser un gran nedador. Aquest no s’ho va pensar dues vegades, es va treure la samarreta i es va llançar a per en Rafa. Va fer-se mal al peu en caure, però veia el seu company sent endut per la corrent, inconscient davant seu i va seguir nedant i esquivant roques i troncs que hi havia a l’aigua fins que va arribar a ell. La seva samarreta s’havia enganxat en una branca d’un arbre que arribava al riu i el va poder treure. Uns segons més tard arribaven els altres corrent; els havien anat seguint des de dalt i havien baixat com i per on havien pogut, caient i clavant-se més d’una espina. La Mònica va afanyar-se a practicar-li els primers auxilis com la reanimació cardiopulmonar i el boca a boca. 
[Continuarà...]

=) (R)

Boredom effects

Don't know exactly what this is.
Don't know if I'll erase it,
I just hope I don't;
I've nothing else to do.


I wish we were all together tonight.
I wish we had fun again, old days...
but we just mustn't,
so it won't happen.


Want me to explain you how?
It's really easy, up to now.
Take a deep breath, scared cow...


You need imagination and a sheet.
Would it help to see your feet?
Who knows? This is only a sh...




=) (R)

Tercer cosa

Tercer cosa


La clau de l'èxit,
el que tots busquen
no pot ser d'altra mena,
que qui no produeix no prolifera.


Qüestió simple en realitat:
sense producte no hi ha venda
i per fer es necessita matèria
i aquesta es troba dintre.


L'hem de saber treure.
Diferent poeta de paleta.
L'un construeix mur i l'altre món,
però ambdós aixequen estructures.


De profit, diu, que l'un no ho és
i responc que qui ho és  més?
Perquè què és mur sense pintar?
I no tot art es pinta, també és parlat.


I si no hi veus profit
què fas quan ets al llit?
Que els somnis són poesia
i aquesta, tota travessia. 
®




=) (R)

Segon cosa

El cosa del gat


Camina sol pel carrer,
els nois el criden, però no es deté.
Sap el que vol, no n'és el primer.


Avança amb el cap alt.
És lliure, passa flotant.
Té un objectiu. Endavant.


Si cal es busca la vida.
No parla, no fa falta.
Sempre sobreviu, s'espavila. 


És solitari i perseguit.
Menja peix, no embotit.
Tranquil, però pot embogir.


No serà per iniciativa,
no ho fa cada dia,
només quan algú el tiba.


Li agrada la calma,
la gent coneguda
i el sol a l'esquena.


Gat, li diuen que es diu,
però ell no diu ni piu...
ni el menjat que ja no ho diu!
®


=) (R)

"Poemes"

Necessito prendre una decisió sobre els "poemes" perquè la professora en va demanar dos i ara un d'aquest dos ja està decidit, però en tinc tres que no sé si els hauria d'entregar tots o quedar-me amb un, llavors, sabent això els poso aquí segons vegi comentaris i tal decideixo.




Primer cosa


Creus que tot està fet
i no has ni començat.
T'has de reanimar,
tornar a ser tu, a ser net.


És tard i ho saps.
Quan abans t'hi posis
abans ho tindràs.
Si ho fas bé sembla que volis.


Ho vas fer abans,
però ho havies deixat.
Reprèn els teus plans 
i ja hauràs triomfat.


Més que el resultat,
interessa la voluntat,
l'actitud, el valor.
Segueix, sense rancor.


Ja quasi hi ets, 
serra fort les dents.
Et sentiràs satisfet.
Val la pena, està fet.

®

=) (R)

Vale...

"Sigues el canvi que vols veure al món." Vale, ho intentaré :)


Gener... Començament... Seguir... Diferent... GANES!
Doncs no, no vull anar a l'insti demà passat, perquè ja me n'havia oblidat, però hi vull anar per començar, seguint, amb més ganes que abans i amb més força o, sinó, amb una força diferent.
"Chachi pistachi", tot.
 No em surt res, però és igual.












"Cada 3 SEGUNDOS muere UN CRÍO por causas que se podrían evitar."


=) (R)

Ja no podia més avui

I més d'un dia i més de dos t'has sentit com avui, que només vols plorar perquè tot s'ha quedat en res. De fet, dubtes de què era el que consideraves "tot", és que havia arribat mai a ser alguna cosa? Possiblement no, però només te n’adones en dies així, després oblides aquestes coses que has pensat i segueixes endavant amb el teu “tot”, encara que en realitat no sigui res ni valgui una merda. Quan et trobes en dies com els que et dic, parles així, sense ganes i amb vocabulari més aviat desagradable, de vegades arribes a un punt on ho veus tot des de fora i això t’ajuda a trobar la veritat de les coses, però la majoria de cops ho veus des d’una perspectiva incoherent que fa que el que diguis quedi clarament influenciat per la merda de dia que has tingut. Normalment un dia com avui no hagués desembocat en aquest tipus de jornades, però avui ha passat i per alguna raó haurà estat. La desconec. Bé, si vols, diré que ha estat per culpa seva, però ara per ara dubto de qualsevol cosa, d’aquesta també, així que em costa de dir-ho. No sé què representa que és, no li trobo el sentit. Ara mateix diria que no existeix, que és una altra de les excuses que hem trobat al resultat pèssim de les nostres decisions rarament encertades, per tant, no el culpo. Em culpo a mi, sí, com sempre. Per què? Doncs perquè sinó a qui vols que culpi? A més, es veu que he de culpar a algú de les coses que em passen perquè això és el que es fa sempre, no era així? No érem així, els humans? I ho maleeixo tot avui, perquè no he aprofitat aquestes hores o això és el que penso. Pensar... de què cony em serveix ja? No serveix ara. Sempre penso i mira. Què en puc treure de pensar si no tinc res nou en què fer-ho? Si avui no he obtingut res nou. Repensar no ha anat mai gaire amb mi, no dic que no ho hagués de fer més sovint, dic que la meva maleïda manera de ser no inclou el fer-ho sovint, només quan les coses van malament, quan he xocat i m’he de dirigir a algun altre lloc, llavors sí. Estúpida, com sempre, ja ho saps i precisament per això ho ets.

=) (R)

Saber?

"No lo sé." ¿Y cómo lo vas a saber? Para saber tienes que aprender y para aprender tienes que mostrar interés y moverte, espabilarte. Entonces, cuando ya hayas aprendido algo y no lo hayas olvidado, entonces tienes que ponerlo en práctica, pero antes de eso tienes que reflexionar un poco sobre lo que tienes en mente. Cuando lo pongas en práctica acuérdate de todo lo que has aprendido porque sino nada tendrá sentido. Una vez hayas acabado te darás cuenta de alguna cosa que la teoría no te había mencionado, pero si no pones a prueba tus conocimientos no sabrás nunca de qué te sirven ni cuál es tu capacidad de usarlos. Claro que no lo sabes, pero porque no haces por saber. Te engañas pero en el fondo te recuerdas a ti mismo que en realidad no tienes ni idea de las cosas. Para saber algo no vale con la teoría ni con hacer reflexiones sobre algo, para saber realmente de un tema tienes que probar de hacer cosas y ver cómo te salen. Además, te lo tengo dicho pero no escuchas y si no me escuchas nunca ¿qué quieres aprender? 

Sis de gener avui, sí. Dijous. Incerteses i llums. Decisions encegades i d'altres que vénen d'abans, reafirmant-se en l'avui d'un dia que no és normal, però tant és. Es parla d'ànima i se'n llegeix i se'n parla com si res però es llegeix amb dubtes. Es veuen frases que s'entenen... o no, però es veuen i queden enlluernades. Llegir. Sense un paper no s'escriu bé, ni s'esborra. Preguntes, van i vénen i s'acomiaden i tornen disfressades, però al cap i a la fi són les mateixes, ho saps. "Sí, però no." Llavors què? Qui sap? Jo no. Ja. Doncs? Demano. I demano coses perquè sinó no sé com descobrir perquè no tinc ales per volar que algú ho ha de fer per mi i explicar-me les coses que ha vist després. Influència, maleïda influència que ho embruta tot i que si no existís no es faria el que es fa com es fa. Com? Bé o malament? Doncs no ho sé tampoc, es fan les coses i així estan, fetes, però qui és Ningú per posar qualificacions a Res? Ell mateix. "Sé tu e intenta ser feliz, pero ante todo, sé tu." Ho recordaré, com moltes altres grans històries resumides en sentències, en una part petita del tot que varia segons qui el mira o qui, a més, el veu.

=) (R)

El que realment puc afirmar que conec de mi mateixa és que l'únic que em posa de tan bon humor com el que tinc ara mateix és veure vídeos de concerts de la Música que a mi m'agrada i que és l'únic que necessito per pujar-me la moral tot i que no sigui per a l'única cosa per a què serveix aquesta pràctica. Millor que dormir, millor que menjar després d'haver dormit quan estic malalta, millor que moltíssimes coses... És experimentar aquest sentiment de "Fuaaaaaaaaaaaaaaa!" havent fet el que m'ha sortit de l'ànima per l'habitació amb aquests vídeos com excusa i causa. Necessitava deixar constància d'això per si les mosques. No m'agradaria oblidar aquesta magnífica sensació quan sigui gran.

Avui m'han extret el tercer queixal després de les extraccions dels quatre del seny. Era el que em quedava sota de l'ullal superior dret (des del meu punt de vista), és a dir, el primer queixal que trobem mirant d'endavant cap enrere. DEP, deu haver arribat ja al cel de les dents, que s'ho passi bé.

=) (R)

Cap d'any 2010?

I després d'aquest sospir, tot i que no el pugui escriure, anem a veure com explico jo el que vull explicar. És que no és gens fàcil transmetre el que ha passat aquests dies. Dies, sí, no? Perquè estic incloent des del 29 o més. Des que d'una proposta va néixer (per dir-ho d'alguna manera) una altra d'aquelles "reunions" o trobades d'un grup adolescent indescriptible. De fet, ahir vaig escoltar a les notícies una frase que més o menys deia que tots els esforços de preparació acabaven valent la pena i l'únic que en puc dir és que el periodista que ho va dir no sap fins a quin punt és veritat perquè no va passar pel què nosaltres vam tenir la sort i el plaer de viure fa unes quantes hores. Perquè aquests dies no he tingut temps de parar-me a escriure com ho estic fent ara ni de posar-me a fer altres coses perquè estava ajudant, netejant, muntant o preparant "nuestra humil morada" per la celebració de la fi d'un any més que boníssim, per al qual no trobo un adjectiu adequat ja que tots em sembla que es queden curts. Sincerament, mentre molts es queixaven per la situació econòmica, política o social en la qual ens trobàvem, uns pocs afortunats hem pogut gaudir d'una de les millors èpoques que, com a mínim, havíem      tingut fins ara. Amb el 2010 hem tancat una dècada, sí, l'única que els de la meva edat hem viscut sencera i la traca final ha estat meravellosa. Dit amb aquestes paraules potser sembla que només hem tingut moments esplèndids, bé, n'hem passat de molts colors diferents, no ens enganyarem, però el què ens ha enlluernat ha estat la "flama" d'uns valors, d'una amistat que és més forta que els instants durs i/o trists perquè es manté, perquè perdura ("¡y de qué manera!"). Com tota convivència, de vegades ens hem entrebancat, és cert, però és que la raça dels amics segueix estant englobada en l'espècie humana i aquests entrebancs són els que ens fan tocar de peus a terra i sense ells tampoc seria una bona amistat. A veure, és que costa d'explicar, sense una mena d'introducció, que hem après un munt de coses a base d'esforç, de paciència, de saber escoltar per parlar, de tenir ganes de fer coses, de posar cap, de saber perdre'l quan es pot... i me'n deixo, és clar que me'n deixo de coses que hem après, però és que n'hi ha moltes d'aquelles que potser d'entrada no semblen lliçons, però ho són perquè abans de conèixer-les érem més petits com a persones. Què ens n'hem endut? Primerament, importantíssim: riure, riure, estones de Diversió. També ens n'hem endut sorpreses, enuigs, estones millors, estones pitjors, estones patètiques, estones genials, estones... Perquè sense experiència no es va enlloc i és el millor camí per aprendre i no seríem on som ni com som sense haver vingut per un camí i de vegades has de donar més volta de la que pensaries en un primer moment per gaudir d'allà on arribes plenament. A més, també m'he adonat que alguns cops per fer dues passes endavant, abans n'has de fer una enrere. Perdoneu, però si m'enrotllo és perquè m'heu donat coses per dir i volia dir-les. Cap d'any 2010, doncs? La guinda d'un pastís i, alhora, una raó més per seguir menjant-ne de tan bons. Gràcies, no me'n canso, ni me'n cansaré. 

=) (R)