Pepu, captaire

Algú em va donar un cop i em vaig despertar. Era d’hora. La poca gent que passava ho feia ràpid. Fotia fred i els diaris i cartrons que tenia ja estaven fets caldo, per això vaig decidir aixecar-me a buscar-ne de nous. Tenia més mal de cap que de costum i la boca més resseca que abans-d’ahir . M’havia trobat una ampolla de ginebra i m’havia begut el poc que en quedava, però en no haver menjat se’m va posar malament. Vaig anar al parc. El gos que em venia trobant els últims dies no hi era, més endavant el vaig veure atropellat enmig del carrer principal i em va fer llàstima perquè era molt obedient. Bé, com deia, vaig buscar algun diari o cartró, però l’únic que vaig trobar van ser un parell de revistes i unes patates fregides que vaig engolir amb ànsia perquè no trobava menjar des de feia tres dies. Quan dic menjar dic alguna cosa un pèl més decent que llepar els gots buits de les escombraries de les cases o les sobres dels restaurants. El que sí que vaig trobar i em vaig quedar amb gust va ser la tapa d’una caixa de galetes d’aquelles tradicionals de mantega per posar-me davant quan em tombés per dormir alguna estona al carrer on solia fer-ho. Amb sort passats uns dies podria comprar alguna cosa, tot i que últimament la gent no estava massa generosa. Fa gràcia pensar en com els mirava quan vaig començar a viure a la ciutat. Els envejava i odiava per la seva manca de consideració o generositat. La veritat és que vaig deixar de fer-ho fa temps; no em va costar gaire entendre que és inútil i estúpid. Vosaltres què en saben de la meva situació al cap i a la fi? Res, òbviament. No importa, seguiré explicant el que vaig fer ahir, de fet, acabaré aviat perquè pots fer ben poca cosa vivint així. Anar sempre buscant, ves! I quan te n’afartes et deixes caure per qualsevol lloc. El parc no és un bon lloc per passar la nit, ni els descampats tampoc. Els joves hi fan de les seves i com vagin mig contents i et vegin, has begut oli perquè no podràs defensar-te mes si tens una ampolla trencada i aquesta et costarà de trobar amb els nervis... Sota un pont encara perquè potser hi trobes bona gent i tot i si no et molesten els drogoaddictes... El carrer principal té un portal que va molt buscat per dormir-hi perquè és prou còmode si col·loques bé les coses, i en estar abandonat els propietaris no et fan fora. L’únic inconvenient poden ser els que ocupen el pis, però les vegades que hi he estat jo s’han portat bé amb mi. Alguns d’ells també han passat per això. Aquesta nit ha estat freda perquè vaig trobar poca cosa ahir i m’ho he hagut de muntar com he pogut. Sort que a la paperera del costat del quiosc hi havia alguns papers i un cartró. Crec que aniré sota el pont gran a veure si tenen foc perquè encara tinc els ossos freds i humits... No sé pas què hi veieu d’interessant en tot això ara, si d’aquí uns dies ja no se’n recordarà ningú de nosaltres. Si no ens atropellen ens morim de gana o set. Ah sí i els que s’ho munten i volen poden morir de punxar-se, però sovint es moren a mans dels camells perquè evidentment és difícil poder pagar el material si no en tens ni per menjar. No teniu pas uns cèntims? 

=) (R)