Passa el què passa

Dia estrany avui, hi ha hagut de tot. Val, no és el primer dia que passa, però és un d'aquells dies que notes que has crescut una miqueta més, que notes que has après alguna cosa (o més d'una). He canviat de visió més d'un cop avui i al final del dia he tornat a la d'abans de començar-lo que ha durat des de just després d'aixecar-me fins... no sé, a la classe de francès (a segona hora del matí), suposo. Aquesta és la millor de totes les posicions que ha adoptat la meva ment avui, tot i que els dos cops que l'he/estic experimentat/experimentant difereix lleugerament l'un de l'altre perquè al matí estava una mica més "feliç" que ara i era una mica menys "madura" (referint-me amb això a què no havia viscut el dia d'avui). Serenor, tranquil·litat, saber que has complert amb el que havies de fer (en part, no canviarà mai, això), calma perquè tens moltes coses i molt de temps per endavant i també una mena de sensació bona que només sents quan estàs conforme amb alguna cosa que has sabut "resoldre" o simplement acabar sense perjudicar gaire o millor del que pensaves que podries fer mentre ho feies. L'emoticona famosa d'"hecagao" d'alguna gent que jo tinc com a "satisfe" (perquè la t no hi cabia)? Doncs això. Ara sembla que expliqui només la part diguem-ne "bona" d'avui, però he estat a punt de plorar un parell de cops. No m'agrada gens tenir la monstru, treu les meves reaccions més extremes i fa que en un pocs minuts (una hora o inclús menys) vagi d'un cantó a l'altre sense explicació aparent (suposo que aquesta resideix en les hormones o alguna explicació científica per l'estil). Per a qui no li passi o per a qui no pugui entendre el que intento dir: em fa l'efecte de l'adolescència, però concentrat en el transcurs d'un sol dia i amb la incomoditat física afegida. Em fa ser o almenys resultar més "crua" més fer les coses sense parar a pensar veritablement. L'altra opció que se'm presenta és que tot això de les meves reaccions amb el període sigui mentida i només actuo així perquè sóc així o perquè estic convençuda que és per causa de tenir-la. No sé, no sé res del cert (excepte que em moriré, sí, frase típica que havia de sortir perquè a mi em dóna la gana, vale...). El cas és que avui he rigut, m'he cabrejat (amb mi i amb gent externa a la meva persona), m'he fet moltíssimes preguntes, me n'he respost algunes, he fet molts coses i me n'he adonat i m'he preguntat per què. Què té d'especial tot d'un plegat? No ho sé, res, suposo. O que abans no ho podia escriure en un blog i ara sí. He dit que fos especial en alguna part d'això? De fet espero i crec que no, però tothom s'equivoca i alguns dies més que en d'altres.


=) (R)