Cinc amics, unes vacances i una lliçó [Primera part]

Van decidir llevar-se una mica d’hora i anar d’excursió el dia següent per aquells camins de muntanya que els havia indicat el senyor del càmping, tot i el que els havia costat entendre’s. Els mapes que els havia donat estaven a la bossa d’en Pol i quan van sortir després d’haver-se vestit i esmorzat els va treure per intentar trobar quina direcció havien de seguir un cop haguessin abandonat la zona d’acampada. Van trobar una senyalització de color vermell i blanc i la van relacionar amb una línia del mapa que semblava bastant fàcil de fer, així que van seguir-la. Passaven per una petita carretera que els permetia gaudir d’unes fantàstiques vistes: d’un cantó veien el riu, d’aigües clares envoltades d’herba fresca, de l’altre de tant en tant trobaven cases grans, adornades amb moltes flors de colors diversos i jardins o fins i tot petits horts ben cuidats. Havien trobat el millor destí per passar les vacances, va afirmar, satisfeta, la Cleo. El camí estava resultant divertit de fer, agradable i a més anaven fent bromes i parlant d’assumptes com l’enuig que havia agafat en Rafa la nit anterior quan va descobrir que no havia agafat el paper higiènic estant ja assegut a la tassa o l’excés de sal que patia la sopa que havia preparat la Mònica i que ningú es va atrevir a mencionar a l’hora del sopar de l’altre dia. Gairebé sense ni adornar-se’n havien quedat envoltats per aquella muntanya que feia una hora es trobaven davant i que els semblava tan majestuosa. El camí, però, seguia ben visible i la senyalització també, així que anaven caminant sense problemes. Després d’algun comentari discriminatori dels que solia fer el Rafa, es va posar al capdavant d’ells i anava presumint de la seva magnífica orientació quan es van trobar que el camí s’interrompia per una esplanada i uns matolls. Llavors, va proposar de parar una estona allà mateix i intentar trobar una sortida després de menjar alguna cosa perquè començava a tenir gana. La resta hi va estar d’acord, l’Adrià va treure el mantell que duia a la seva bossa i li va donar un extrem al Rafa perquè l’estengués. Aquest va començar a caminar enrere, d’esquena per tal de fer-ho, quan, inesperadament, va posar el peu just allà on començava el precipici, el qual desconeixien totalment. Ningú hi va poder fer res, va ser massa ràpid. Davant la sorpresa de tots, el Rafa va caure, cridant. En Pol va ser el primer en anar a mirar què hi havia a sota i en veure el riu on havia caigut el seu amic, ho va dir a l’Adrià, conegut per ser un gran nedador. Aquest no s’ho va pensar dues vegades, es va treure la samarreta i es va llançar a per en Rafa. Va fer-se mal al peu en caure, però veia el seu company sent endut per la corrent, inconscient davant seu i va seguir nedant i esquivant roques i troncs que hi havia a l’aigua fins que va arribar a ell. La seva samarreta s’havia enganxat en una branca d’un arbre que arribava al riu i el va poder treure. Uns segons més tard arribaven els altres corrent; els havien anat seguint des de dalt i havien baixat com i per on havien pogut, caient i clavant-se més d’una espina. La Mònica va afanyar-se a practicar-li els primers auxilis com la reanimació cardiopulmonar i el boca a boca. 
[Continuarà...]

=) (R)