Roser: "El passat se'm menja, el futur em confon i el present em desestabilitza."

I la pregunta que em vaig fer llavors va ser "què faig jo sempre en moments d'aquests?" i la resposta va ser immediata. Escriure és un gran exercici de relaxació de l'ànima i tu, benvolgut blog meu, vas ser creat amb la finalitat d'ajudar-me en aquests casos en què necessito de manera vital fer veure que algú m'està escoltant. És veritat que no ets la primera "persona" amb qui m'agradaria parlar avui i que ja he deixat anar part del que tenia dintre, però no sempre tenim a l'abast allò que necessitem en el moment just, contràriament al que pensen alguns nens de papà. Com sempre, amic meu, et diré tot el que se'm menja per dins sense dir-te res directament, no em  jutgis per fer-ho, ja saps com sóc. Una vegada vaig escriure "tot es basa en el mateix" i ho mantinc. La majoria de les meves preocupacions, sinó totes, vénen determinades pel mateix buit que tinc per omplir (un dels tants). Ara bé, no m'interpretis malament, si et plau, sóc feliç, però sempre em queda aquest racó que et dic que és com un forat negre que engoleix la resta. És la causa dels sobtats intents de plor, ocultats quan la resta de coses que em fa feliç imposen la seva raó. Ja t'he dit que t'aprecio molt, blog, però avui sento que no ets la solució idònia per les meves paranoies. Tot i això, intento que comprenguis que t'explico el que em passa pel cap i que gràcies a això la meva història, que semblava dramàtica al principi, es torna una mica més clara i optimista. Avui el passat se'm menja, el futur em confon i el present em desestabilitza. I jo ho sento molt perquè no hauria de ser així, "once again".

(R)